Opinió

Lletra petita

Catalans ocupes

“Si tingués la ment més oberta (Karla Sofía Gascón) entendria que Catalunya no és una propietat ni els catalans, uns ocupes

Què pot tenir en comú Karla Sofía Gascón amb José Patino, Santiago Bernabéu o Josep Borrell? Doncs molt fàcil. El primer era ministre de Felip V i inspirador dels Decrets de Nova Planta; el segon era caporal de l’exèrcit franquista que va ocupar Catalunya el 1939 abans de presidir el Real Madrid; el tercer, ministre en democràcia durant els regnats de Joan Carles I i Felip VI, i la quarta és la primera actriu trans que aspira l’Oscar, però tots quatre consideren Catalunya terra de conquesta, per la força, i per a ells una propietat i els catalans, una nosa, perquè no ens hi conformem. Gascón, en el fons, no és ningú especial. És una madrilenya més educada en el relat de l’Espanya imperial i eterna. És una formiga obrera al frenètic formiguer de l’espanyolisme. Una entre milions, com ho era Carmen Maura (“Me pone negra dar dinero a los catalanes; no lo necesitan”) o Antonio Resines (“Me toca los cojones que se hable catalán en el Congreso. El idioma oficial de España es el castellano”). En el cas de Gascón, “Catalunya es de todos los españoles. A ver si se enteran de una puta vez, coño”. Que vegi els catalans com uns monstres que amagarien el descobriment d’aigua a Mart per quedar-se-la i no compartir-lo amb la humanitat, o vegi els catalanistes com a “rates nazis i nacionalistes” és catalanofòbia de manual, però això només és la guarnició. El tall és aquesta idea de propietat del territori, la sobirania, els recursos, els atractius, els impostos que s’hi paguen, i del poder per gestionar-los per sobre del que vulguin o pensin els seus ciutadans, perquè aquest pensament és a la base de tots els totalitarismes. Si tingués la ment més oberta entendria que Catalunya no és una propietat ni els catalans, uns ocupes, que Catalunya és la gent que la viu, la fa, la projecta, la treballa, la defensa, la somia, la parla, la desenvolupa i la mou, ara i des de fa segles. Per això té una llengua, una cultura, una forma de ser, una idiosincràsia, uns valors i una visió pròpies, singulars. Si al segle XXI som tan moderns, tan civilitzats i ens emmarquem en un context de llibertat, drets humans i democràcia, hauríem de conviure per voluntat pròpia, perquè ens agrada, ens hi sentim còmodes, ens respectem i ens ajudem, no per un dret de conquesta ancestral o perquè algú amb poder absolut fa segles imposés un país únic, indissoluble i etern que no ha existit mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia