Casa Orsola i el lliure mercat

La Casa Orsola s’ha convertit en un símbol de resistència veïnal davant l’especulació immobiliària a Barcelona. Els seus habitants i el teixit social del barri han impulsat una lluita col·lectiva de bracet del Sindicat de Llogateres per aturar el desnonament en una ciutat on els lloguers han augmentat prop d’un 100% en l’última dècada. Sovint, la principal reivindicació de les organitzacions que lluiten pel dret a l’habitatge –la regulació dels lloguers– s’ha presentat com un intent de voler regular les “lliures forces del mercat”, quelcom contra natura. Però fins a quin punt la situació actual té a veure amb el lliure mercat?

Un cop d’ull a la història econòmica recent ens mostra que el model immobiliari de l’Estat espanyol no és fruit d’un lliure mercat espontani: l’Estat ha fomentat històricament l’endeutament vinculat al sector immobiliari i la prolongació del cicle especulatiu mitjançant un marc legal i institucional orientat a afavorir la compra d’habitatge i el seu paper com a actiu financer, en detriment del lloguer o l’habitatge de protecció oficial. És a dir, n’ha impulsat tant l’oferta com la demanda.

El Decret Boyer del 1985 va assentar les bases per a la liquidació del parc públic d’habitatge, alhora que establia subvencions fiscals per a la compra d’habitatge. A això cal sumar-hi la liberalització del crèdit hipotecari l’any 1981 i la desregulació financera creixent, que permetia als bancs extreure guanys immediats de les hipoteques. A més, successives reformes de la llei del sòl van ampliar l’extensió del sòl urbanitzable, i l’ordenament constitucional va lligar el finançament de les administracions als ingressos immobiliaris, creant-los dependència de les operacions urbanístiques i les revaloracions de sòl.

Com a resultat, l’habitatge de propietat va passar del 64% el 1971 al 87% el 2007, mentre la revaloració immobiliària va dibuixar la bombolla del sector. Durant aquesta època, el preu de l’habitatge es disparava mentre els salaris decreixien un 10%, incentivant la demanda d’hipoteques tant per comprar pisos com per finançar el consum. El 2008, el punxament de la bombolla va marcar un punt d’inflexió, però el valor dels immobles no es va desplomar tant com a altres llocs, novament gràcies a la intervenció de l’Estat. Amb la creació de la Sareb, es van comprar actius immobiliaris sobrevalorats amb ajudes públiques, evitant una caiguda més dràstica dels preus, i successius governs van adoptar polítiques per dinamitzar el mercat immobiliari i garantir la rendibilitat dels actius. Es va fomentar l’entrada de societats o fons d’inversió, amb especial èmfasi en les socimi, empreses enfocades a obtenir beneficis tant amb la compravenda com amb el lloguer d’immobles. La proliferació d’aquestes societats –de 0 a més de 70 en menys d’una dècada– va anar acompanyada de la reforma de la llei d’arrendaments urbans del 2013, que va reduir la durada dels contractes i va facilitar els desnonaments, agreujant l’impacte sobre les rendes més baixes. Segons el Banc d’Espanya, el 2022 l’habitatge representava prop del 50% dels ingressos de les llars més pobres.

En aquest context, no té sentit parlar d’una dicotomia entre regulació i lliure mercat. L’estructura de propietat i les dinàmiques especulatives han estat impulsades per polítiques estatals que han beneficiat bancs, promotors i grans fons d’inversió en detriment de la població. Aquestes polítiques no només han tingut un impacte social negatiu, sinó que han consolidat una dinàmica inversora especulativa, curtterminista i en sectors de baix valor afegit, com és el sector immobiliari.

Així, la resistència al desnonament de la Casa Orsola (i a tots els desnonaments diaris arreu del territori), més enllà d’un acte de resistència veïnal, planteja una qüestió política de fons: cal repensar les polítiques que han convertit l’habitatge en una mercaderia subjecta a lògiques especulatives, i no en un dret fonamental garantit per a la societat. Perquè ha estat la intervenció pública, i no les lliures forces del mercat, la que ha afavorit i consolidat una estructura que perpetua l’exclusió i la inaccessibilitat a un dret fonamental com és l’habitatge. L’alternativa no és només una ciutat per viure-hi, sinó també una economia caracteritzada per fluxos d’inversió productiva compromesa amb el territori, que generin llocs de feina de qualitat i innovació a llarg termini.