Bojos pel Guinness

Un diguem-ne escriptor s’ha proposat batre aquest cap de setmana a Madrid el rècord de llibres firmats en un sol dia. En el moment d’enviar aquesta peça, ignoro si se n’ha sortit, però l’èxit o no de la seva convocatòria, patrocinada pel grup editorial que el representa, una multinacional del comerç cultural, una empresa de lloguer de cotxes i la marca del bolígraf preferit del tal senyor, m’importaria prop de gens si no fos per com devalua amb la seva suposada proesa la relació amb els lectors i amb l’escriptura mateixa, fins i tot quan és infecta. Aquesta “autèntica festa de la literatura”, segons pregonen els seus publicistes (voldria creure que amb sarcasme, pobra de mi), s’havia d’haver celebrat, per vessar-hi més ignomínia al damunt, el novembre passat, però les inundacions al País Valencià van aconsellar ajornar-la per respectar alguna cosa així com un dol estilogràfic i poder reprendre després la martingala amb més empenta. N’hi haurà fet falta, al tal escrivent, i alguna cosa més, per firmar els com a mínim set mil exemplars dels seus llibres, tant se val quins, que li permetin batre el rècord Guinness d’aquesta variant de la subnormalitat establerta el 2016 a l’Índia en uns sis mil nou-cents i pocs per un congènere seu. No sé per què rebo aquestes notes de premsa ni per què n’hi faig cas. Em posen d’un mal humor tan agre, que em fa venir tos i tot. Però mira, les redacten amb una convicció, posen tanta fe en la nostra imbecil·litat, que bé mereixen que les apuntem aquí, com una prova que cada vegada falta menys per a la definitiva extinció de l’espècie.