Ens abracem massa poc

No et salvaran la vida, no et rescataran si sents que estàs ran de l’abisme, no esborraran les teves penes d’un cop de ploma ni t’ompliran de bitllets el teu compte corrent, però déu-n’hi-do com arriba a alleujar una bona abraçada si t’arriba en l’instant precís. La pandèmia ens va ensenyar a reduir els petons, a eliminar tots aquells que fèiem per fer seguidisme d’unes normes socials que ningú havia escrit però tothom havia incorporat. De vegades, però, penso si potser no ens hem passat de frenada. Que és fantàstic no haver-nos de fregar les galtes amb aquell desconegut que mai perdríem més de dos segons a observar i el nom del qual desterrarem al cap de tres minuts, o molt abans, d’acomiadar-nos d’ell, però també tindria una certa gràcia poder recuperar part d’aquelles abraçades que es van perdre pel camí. Una abraçada pot ser la certesa absoluta que no estàs al lloc equivocat, la confirmació que la vas clavar agafant allà la tanda. Una abraçada pot fer que les finestres carrisquegin menys, que la carn no es faci bola i que et sentis una gasela fins i tot quan arrossegues les cames. És l’únic vestit fet a mida sense discriminar ningú, que no hi entén de clixés, ni de tendències, ni de les esclavituds que amaga la indústria de la moda. En canvi, ens atrevim a demanar a algú que ens pagui un cafè, que ens presti aquelles sabates de taló per a una nit que s’ensuma especial o que ens aconselli sobre una decisió que ens pot capgirar la vida, però som incapaços de demanar a la mateixa persona que ens abraci perquè sí, perquè ho necessitem o perquè sabem que no ens cal una excusa per necessitar-ho. No fos cas que ens prengués per bojos. Ens abracem massa poc, tot i saber que hi ha carícies que desfan els nusos més intransigents o els cabells més embrollats. Quants gemecs no es calmarien amb una llarga i sentida abraçada?