Una escena de cafè

Al cafè, t’acabes familiaritzant amb persones amb qui mai no intimaràs però que formen part dels hàbits més agradables de repetir, com l’estona de lectura que t’hi regales cada migdia. La majoria de gent, però, no va pas a aquests llocs a llegir, sinó a esperar, a badar, a conversar, a confessar-se. Al meu cafè, va irrompre l’altre dia una nouvinguda força xerraire que es va adreçar a la taula del costat per informar-la que la gent embruta molt, que els bancs públics fan fàstic de tanta porqueria que hi deixen “aquests que no tenen casa”, jerseis i tot, sabates, ampolles buides, una manta! Més encara: alguns carrers “fan olor de droga”, no sap quina. La dona interpel·lada, que encén un cigarret rere l’altre, contesta distretament: “Molt bé”, una mica com si s’espantés una mosca, i l’altra salta de seguida: “Com que molt bé?” A la nouvinguda no li sembla pas una resposta adequada perquè, a veure, a qui li agrada la brutícia? I de la immigració, què me’n dius? Perquè és evident que aquí deixen entrar tota la púrria que reclamen al seu país per delinqüents, o no? La dona que fuma, que va en cadira de rodes, continua absorta en la beguda, i és la seva cuidadora, d’origen sud-americà, qui ara contesta per ella en el mateix to desmenjat: “Molt bé.” La conversa, si se’n pot dir així, sembla haver arribat a un punt mort, aquella mena de silenci espès que queda flotant després que algú hagi parlat molt i no hagi deixat sobre la taula sinó un grapat de cloves per entretenir-hi els dits perquè ningú no es decideix a apartar-les d’una manotada. “No tens home, tu?”, deixa anar de sobte la dona que fuma, no sé si per un inesperat instint venjatiu. La dona enfadada fa un glopet de cervesa, s’eixuga els llavis amb un tovalló de paper i aclareix que no, que es va separar fa temps i que és la millor decisió que ha pres mai. Al cap de poc, s’aixeca amb una lentitud estudiada, com d’actriu de cinema, i s’acomiada educadament de tothom. La veig allunyar-se pel passeig tota sola, amb la seva ràbia decorativa, perquè el que es porta és això, cridar molt, fer veure que tothom et fa nosa, que ets més llesta que els altres, que només has vingut a beure una cervesa, i la veritat és que et mories per tenir ni que fos mitja hora de companyia.