Aliança Catalana i el preu de fer l’orni

Hi ha un refrany català que diu que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi, i això és el que practica l’stablishment polític, ideològic, comunicacional català i europeu davant el creixement de l’extrema dreta. Fer l’orni per comoditat o per por, surt molt car. Això és el que, al meu parer, ha fet una bona part de l’stablishment polític europeu. Ho vaig viure a França en un entorn universitari d’alt nivell on tothom feia mofa de Marine Le Pen i el seu Rassemblement National. No ho he viscut ni a Alemanya ni als Països Baixos, ni a Àustria, Polònia o Itàlia, però m’ho puc imaginar. A les darreres eleccions franceses, Marine Le Pen va treure un 41,45% dels vots i entre el seu electorat hi havia joves emprenedors cansats de l’ofec de les polítiques fiscals, antics votants d’un Partit Socialista que no se sap on és, classes treballadores de zones industrials i rurals en declivi esperant respostes que no arriben mai i votants de partits tradicionals tant de dretes com d’esquerres que se senten traïts i ignorats. Els votants per afinitat ideològica estricta eren una minoria. La majoria dels seus vots van ser vots de càstig.

I resulta que aquests darrers temps he observat com coneguts, votants de partits independentistes com Esquerra Republicana, Junts o la CUP, han perdut la vergonya de dir que en unes properes eleccions votarien la Sílvia Orriols, nom que genera urticària a l’stablishment polític i mediàtic només de pronunciar-lo. Em sembla que ha arribat l’hora de preguntar-se, sense enaltir-la, perquè jo no la votaria, però sense menystenir-la perquè participa en el joc democràtic, si aquells que la critiquen amb furor s’han mirat al mirall i s’han preguntat el perquè del seu possible èxit futur, perquè si no hi ha un canvi radical, èxit és el que li auguro. Dels mitjans me’n puc imaginar una resposta, per exemple que l’aïllin per les fake news que divulga de manera populista contra la immigració en matèria de seguretat i serveis socials que Verifica.cat li ha desmentit sovint amb dades.

Però i els partits tradicionals? No tinc cap mena de dubte que l’ascens d’Aliança Catalana és una resposta a la seva inoperància. És evident que en els darrers anys el panorama polític de Catalunya s’ha caracteritzat per una creixent desafecció ciutadana respecte als partits tradicionals, immersos en disputes internes, manca de lideratge i una absència de projectes polítics clars, ambiciosos i inspiradors, sense oblidar les traïcions a l’electorat amb pactes contra natura –Colau i Valls–, per exemple, les promeses incomplertes o les sospites de corrupció. En aquest context, Aliança Catalana ha emergit com una alternativa que capitalitza el descontentament com va passar a França amb el Rassemblement National, ha començat a guanyar pes en el debat públic i a captar l’interès d’un segment de l’electorat que se sent traït. I això afecta directament el moviment independentista, que va tenir el seu punt àlgid el 2017 i que avui es troba en una fase de desorientació estratègica.

Esquerra Republicana ha tingut lluites internes i s’ha allunyat d’un discurs rupturista per adoptar una estratègia de diàleg amb el govern espanyol, fet que ha generat frustració entre una part de la seva base electoral. Junts per Catalunya, per la seva banda, ha perdut influència i no ha aconseguit presentar una alternativa política ferma i cohesionada i no acaba d’explicar-se bé sobre el seu paper a Madrid a banda de petites collades al govern central. En aquest escenari, Aliança Catalana ha sabut situar-se com una veu crítica amb el processisme i amb el que consideren una traïció a les expectatives generades pel referèndum de l’1 d’Octubre, amb un discurs ideològic que comença a arrelar entre gent que necessita punts de referència rupturistes amb la mediocritat i l’ambigüitat. Perillós? Molt. Però de qui és la culpa, qui n’és responsable? Aliança Catalana? No. La responsabilitat la tenen els qui són incapaços de donar resposta als problemes que preocupen a la gent. Respostes i solucions, no fum que intoxica o s’endú el vent. En definitiva, la irrupció d’Aliança Catalana posa de manifest la crisi de les formacions polítiques tradicionals i la necessitat d’una redefinició estratègica del moviment independentista. Els propers anys seran determinants. No ens agrada? Doncs fem-hi alguna cosa.