Mirar-se l’altre amb enveja

Ens molesta que un mestre pagui 700 euros de lloguer per un pis de l’Eixample de Barcelona perquè seríem tots més feliços si el veiéssim deixant-se la meitat del seu sou, més un ronyó, en un sostre –al·lucino amb la gent que es pensa que un professor cobra com un conseller delegat del Banc Santander–, o fins i tot el descobríssim un bon dia a la cua d’un banc d’aliments per compensar els anys en què ha viscut com un privilegiat. Que no pot ser que a mi m’arribi l’aigua al coll perquè dels pares, fins a la data, només he heretat les migranyes i alguna variu però ni una sola propietat, i que altres persones, en canvi, dormin com un tronc perquè tenen pràcticament resolt el tema de l’habitatge. Que millor fer honor a la dita del “mal de molts, conhort de boigs” que no deixar-nos fins a l’alè per aconseguir que tothom disposi d’un pis a un preu assumible. Ens indigna que les persones més vulnerables tinguin accés gratuït al dentista, o millor dit a la part més assequible dels serveis que ofereix –si és que dentista i assequible no és un dels oxímorons més salvatges adoptats per la societat–, perquè preferiríem veure-les a totes elles amb el dentat descalcificat i apuntant a l’alba, abans no alegrar-nos que algú que porta merda a l’espardenya rebi un cop de mà en forma de prestació social. Cagondena, si a l’altre la vida li somriu una mica més que a mi. Així és sovint l’espècie humana: si a nosaltres no ens surten les coses com voldríem, doncs almenys em reconforto amb el mal aliè. No és ben bé que sentim plaer davant la desgràcia dels altres, és més aviat que de vegades som tan rucs que busquem la igualtat en la franja més baixa, així no podrem mirar-nos el veí amb enveja. I, mentre concentrem l’esforç a observar el món amb gelosia, seguim pagant lloguers insostenibles i abonant factures que ens deixen tremolant cada cop que anem al dentista.