Canalles, Canalla, ‘canallesca’

Com que el llenguatge és una realitat tan complexa com capritxosa, no deixa de ser sorprenent que la paraula canalla serveixi, al mateix temps, per denominar el col·lectiu més innocent i simpàtic de la societat, el de la mainada, i a la vegada aquelles persones indesitjables, els malànimes que gaudeixen fent mal a un altre.

Aquesta crònica transita, fonamentalment, per la segona accepció del terme, perquè, de criatures, no n’hi havia cap, dijous al vespre, a la sala d’actes de la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, un dels espais importants de la ciutat dedicats a la presentació de novetats editorials. No n’hi havia perquè un llibre titulat Sense pietat, amb una coberta negra en què destaca un ganivet de fulla relluent i tall ensangonat, hauria de ser literatura prohibida per a les ments innocents, encara per contaminar.

Els canalles són la matèria primera i la substància d’aquest llibre escrit per Tura Soler i Jordi Grau, dedicats a passar el rasclet per les històries de sang oblidades pel pas del temps i la pols dels arxius policials. Un dia es van esgotar les línies d’investigació, els sospitosos no van deixar de ser sospitosos, o directament es van morir, i, amb el temps i l’oblit, els familiars i amics de les víctimes es van haver d’acostumar a viure amb el desconsol de no poder posar nom i cara al causant de la seva pena, saber qui va ser, per què ho va fer.

És un canalla qui comet un assassinat i canalla l’actitud covarda de no voler-ne confessar l’autoria i permetre que la ferida no cicatritzi mai, que el dolor duri per sempre. Però, contra la boira que tot ho confon i la impunitat que dona la prescripció, hi ha l’agenda dels periodistes i la dèria de Soler i Grau per aparèixer quasi del fons de la tenebra, brandant una campana, fent soroll i recordant que en tal i tal altre cas hi ha un canalla que encara corre lliure, una mort que ha quedat impune.

Tot i que n’han conegut uns quants, de canalles en majúscules, en la presentació del llibre (editat per La Campana), conduïda per la periodista Helena Garcia Melero, no n’hi havia cap. En tot cas, entre el públic n’hi havia un, de Canalla, conegut amb aquest àlies a Girona des que va regentar un restaurant que duia aquest nom, i estimat per molta gent des que es va saber que havia estat víctima d’una altra mena de canalles, els que van ordir la persecució policial i judicial contra l’independentisme.

És un plaer que en Josep Campmajó, Canalla, pugui campar per on vulgui deslliurat de les acusacions que l’han obligat, fins i tot, a conèixer l’exili. Va ser un plaer escoltar-lo dijous i també un plaer el to que va agafar l’acte de presentació, amb il·lustres representants de la canallesca –així es coneix el gremi dels que es dediquen a explicar notícies– desgranant batalles de successos pretèrits i reivindicant la necessitat que gent com la Tura i en Jordi imparteixin la justícia periodística allà on els tribunals han fallat.

Per desgràcia hi haurà més canalles despietats, més històries que faran sobreeixir el tinter de la criminalitat. La societat és així de bèstia i algú ho haurà d’explicar. Per sort, l’acte el va cloure la menys canalla del gremi de la canallesca, Helena Garcia Melero, amb el seu somriure lluminós, un moltes gràcies, un bona nit i un aplaudiment, com si cap crim no hagués passat.