Canalles, Canalla, ‘canallesca’

Com que el llen­guatge és una rea­li­tat tan com­plexa com caprit­xosa, no deixa de ser sor­pre­nent que la paraula cana­lla ser­veixi, al mateix temps, per deno­mi­nar el col·lec­tiu més inno­cent i simpàtic de la soci­e­tat, el de la mai­nada, i a la vegada aque­lles per­so­nes inde­sit­ja­bles, els malànimes que gau­dei­xen fent mal a un altre.

Aquesta crònica tran­sita, fona­men­tal­ment, per la segona accepció del terme, perquè, de cri­a­tu­res, no n’hi havia cap, dijous al ves­pre, a la sala d’actes de la Casa del Lli­bre del pas­seig de Gràcia, un dels espais impor­tants de la ciu­tat dedi­cats a la pre­sen­tació de nove­tats edi­to­ri­als. No n’hi havia perquè un lli­bre titu­lat Sense pie­tat, amb una coberta negra en què des­taca un gani­vet de fulla rellu­ent i tall ensan­go­nat, hau­ria de ser lite­ra­tura pro­hi­bida per a les ments inno­cents, encara per con­ta­mi­nar.

Els cana­lles són la matèria pri­mera i la substància d’aquest lli­bre escrit per Tura Soler i Jordi Grau, dedi­cats a pas­sar el ras­clet per les històries de sang obli­da­des pel pas del temps i la pols dels arxius poli­ci­als. Un dia es van esgo­tar les línies d’inves­ti­gació, els sos­pi­to­sos no van dei­xar de ser sos­pi­to­sos, o direc­ta­ment es van morir, i, amb el temps i l’oblit, els fami­li­ars i amics de les vícti­mes es van haver d’acos­tu­mar a viure amb el des­con­sol de no poder posar nom i cara al cau­sant de la seva pena, saber qui va ser, per què ho va fer.

És un cana­lla qui comet un assas­si­nat i cana­lla l’acti­tud covarda de no voler-ne con­fes­sar l’auto­ria i per­me­tre que la ferida no cica­tritzi mai, que el dolor duri per sem­pre. Però, con­tra la boira que tot ho con­fon i la impu­ni­tat que dona la pres­cripció, hi ha l’agenda dels peri­o­dis­tes i la dèria de Soler i Grau per aparèixer quasi del fons de la tene­bra, bran­dant una cam­pana, fent soroll i recor­dant que en tal i tal altre cas hi ha un cana­lla que encara corre lliure, una mort que ha que­dat impune.

Tot i que n’han cone­gut uns quants, de cana­lles en majúscu­les, en la pre­sen­tació del lli­bre (edi­tat per La Cam­pana), conduïda per la peri­o­dista Helena Gar­cia Melero, no n’hi havia cap. En tot cas, entre el públic n’hi havia un, de Cana­lla, cone­gut amb aquest àlies a Girona des que va regen­tar un res­tau­rant que duia aquest nom, i esti­mat per molta gent des que es va saber que havia estat víctima d’una altra mena de cana­lles, els que van ordir la per­se­cució poli­cial i judi­cial con­tra l’inde­pen­den­tisme.

És un plaer que en Josep Camp­majó, Cana­lla, pugui cam­par per on vul­gui des­lliu­rat de les acu­sa­ci­ons que l’han obli­gat, fins i tot, a conèixer l’exili. Va ser un plaer escol­tar-lo dijous i també un plaer el to que va aga­far l’acte de pre­sen­tació, amb il·lus­tres repre­sen­tants de la cana­llesca –així es coneix el gremi dels que es dedi­quen a expli­car notícies– des­gra­nant bata­lles de suc­ces­sos pretèrits i rei­vin­di­cant la neces­si­tat que gent com la Tura i en Jordi impar­tei­xin la justícia periodística allà on els tri­bu­nals han fallat.

Per desgràcia hi haurà més cana­lles des­pi­e­tats, més històries que faran sobre­ei­xir el tin­ter de la cri­mi­na­li­tat. La soci­e­tat és així de bèstia i algú ho haurà d’expli­car. Per sort, l’acte el va cloure la menys cana­lla del gremi de la cana­llesca, Helena Gar­cia Melero, amb el seu som­riure llu­minós, un mol­tes gràcies, un bona nit i un aplau­di­ment, com si cap crim no hagués pas­sat.