La casa estreta

Hi ha una emergència nacional. Bé, de fet, n’hi ha més d’una, però si hi ha un problema social que preocupi a parts iguals la ciutadania i la classe política és la qüestió de l’habitatge, amb uns preus desbocats producte d’un evident dèficit legislatiu sobre el sector i la falta d’una oferta potent de pisos socials que faci de contrapès en la dinàmica inflacionista del mercat que sembla no tenir aturador.

L’emergència s’ha convertit en compromís polític de l’actual govern de la Generalitat, que està passant el rasclet pel territori a la recerca de complicitats i terrenys municipals on poder-hi construir habitatge públic, amb el propòsit d’incrementar en 50.000 l’oferta en l’horitzó del 2030. Terreny, aquesta és la paraula, perquè el que sobretot es necessita és sòl on poder construir-hi.

Hi ha un edifici a la ciutat de Barcelona, una casa singular, diferent de la resta, que demostra fins a quin punt es pot construir en espais on, aparentment, sembla inversemblant fer-ho. Es tracta d’un edifici que no té ni nom ni llinatge, com sí que passa amb altres cases de Barcelona identificades amb el prohom que les va fer construir o les va adquirir, com al Milà, la Burés o la Batlló. En aquest cas l’edifici no té vocació de palau i tampoc hi ha cap personalitat darrere, simplement deu ser conegut com la casa estreta, la casa més estreta de Barcelona. Aquest és el sorprenent títol que cal donar a un bloc que té una façana de 34 metres de llarg i una fondària de només 2 metres i 67 centímetres, que són les dimensions mínimes requerides d’ample per a una estança. Una casa construïda el 1930 en un solar allargassat de només 90 metres quadrats.

L’edifici és al número 6 del passatge Pla, que uneix els carrers de Girona i Bruc i discorre paral·lel a Aragó. El passatge Pla té dos trams, amb el mercat de la Concepció al mig, i la casa estreta es troba al costat de Girona. El fet que aquesta àrea de l’Eixample s’hagi pacificat com a zona de vianants facilita una contemplació més neta dels edificis que hi tenen façana, també el de la casa estreta.

D’entrada, l’observació del bloc desconcerta perquè, vist des del passatge del Mercat, amb la casa que hi té construïda a tocar una mica enretirada, sembla ben bé que hi hagi hagut un esfondrament i hagi quedat dempeus només la façana, de tant minúscul que és el lateral. La casa estreta té cinc pisos i, quan s’entra al portal, després de fer una passa ja s’arriba al primer esglaó de l’escala que s’enfila amunt. Cada replà té dues portes i als pisos petits i allargassats, de tan sols 40 metres quadrats, hi han arribat a viure famílies senceres de sis membres amb pares, avis i nets, segons recorden els veterans del lloc que tenen memòria.

La casa estreta és quasi centenària, però a la ciutat ja ve de molt abans la fórmula per construir habitatges de dimensions reduïdes, com és el cas dels quarts de pisos de la Barceloneta. Molt després, en ple segle XXI, s’ha experimentat amb èxit reciclant i apilant contenidors de vaixell per fer blocs amb apartaments tan dignes com petits, encara més petits que els de la casa estreta.

De fórmules i solars n’hi ha, fins i tot d’inversemblants. Cal trobar-los i edificar-hi, estrenyent preus i no els pisos, fent possible que l’habitatge sigui negoci per a qui construeix però no ruïna per als que hi viuen.