Llum de febrer

Hi ha hagut un dia, només un per ara, que la llum de febrer ha entrat radiant dins de casa. Era molt d’hora i anava a les palpentes pel corredor com sempre, per no despertar els que encara dormien, i en entrar al despatx vaig trobar-me-la esclatant a la finestra, aquella claror tan neta i jovial que gairebé et tomba d’esquena, que podries projectar damunt un paper i et dibuixaria el moment més feliç de la teva vida untat amb suc de mandarina. La llum dels començaments. Et canvia l’ànim, una llum així. Et porta una promesa d’escalfor quan tens encara les cortines tirades, les mantes al llit, la calefacció en marxa; et posa un futur al davant, una esperança en els dies aprofitats i bons, com aquesta que ha vingut a posar-se al vidre de la finestra, sense cap tremolor escenogràfica, tota viva i fulgurant, mentre encara et fregaves les lleganyes de l’hivern als ulls. Hi ha un moment, al febrer, que no només floreixen els ametllers, amb aquella finesa de flor de cotó oriental, sinó que el món sencer sembla desemperesir-se, les branques sarmentoses i tot, que ja busquen alguna cosa, que s’estiren per rebrotar en lloc de continuar torturant-se. Els dies, per fi, s’allarguen, solem dir, encara que per ser exactes el fet és que per fi ens n’adonem. Soc cada vegada més d’estiu que no pas d’hivern, suporto millor la calor que el fred, però no hi ha cap mes que em commogui més que el febrer, que anticipa la joia de la llum amb el seu destil·lat més perfecte. Vindrà el març amb les seves glaçades intempestives, però ja la tenim aquí, com diu Elizabeth Strout, l’or d’aquesta llum que esberla el món.