La gran estafa del segle XX

Dues dones es troben a la parada del bus, a primera hora del matí. La jornada no ha fet més que arrencar i una d’elles ja es queixa que va molt cansada perquè abans de sortir de casa per anar a treballar ha de deixar lligades i ben cordades no sé quantes tasques. I es veu que això passa dia sí, dia també. Emet la seva particular sentència: “L’emancipació de la dona és la gran estafa del segle XX.” L’altra li respon que d’acord, que per molt que es parli d’igualtat i de conquestes assolides, segueixen sent les dones les que deambulen per la vida amb un sobrepès d’activitats i responsabilitats que ni les mules de càrrega, però introdueix un element disruptiu a la conversa: argumenta que les dones són, amb massa freqüència, les culpables d’haver arribat fins aquí perquè es neguen a cedir espais de cura als homes, sobretot pel que fa a la criança dels fills. Les dues dones es deuen conèixer de l’escola a la qual van els seus descendents perquè semblen unides per la condició de mares, sobretot quan esmenten també la mare d’aquest i de l’altre i de més enllà, que són dones que han perdut el nom pel camí perquè a les escoles ja se sap que les dones no tenen nom de pila i totes elles es diuen “la mare de”. Sobre aquestes altres dones, comenten que encara ara fan servir l’expressió de “el meu marit m’ajuda a...”, i troben que és una barbaritat que estiguem així, perquè elles dues tenen marits que fan i desfan sense preguntar. “Però qui deixa el lloc de feina quan el nen es posa de cop malalt?”, pregunta la que ha declarat la guerra a l’emancipació de la dona. L’altra no ho té tan clar i assegura que, gràcies al fet que el món està canviant i ja no hi ha tants camins de punxes per a les dones, a la seva empresa s’ha nomenat darrerament unes quantes directives. Després, rumia la seva observació i rectifica: “Però és cert que cap d’elles té fills.”