Cor de piruleta

La galeta doble era de neula i cacau, amb un interior farcit de cremós de xocolata amb llet i avellana. També hi havia caramel i vainilla. La creació de la pastisseria La Menuda, pensada per a un, tot i que la porció permetia compartir-ho, es definia com “l’individual de l’amor per a la persona que tant estimes”. La cobertura era del vermell de les maduixes, amb la textura de melmelada, i coronava la doble galeta que, en forma de cor, provocava un “oh!” quan l’obsequiat obria la capseta el dia en què cal demostrar, exhibir que s’estima. I es fa amb el que s’ha adoptat com a símbol d’universal de l’amor. El cor que es marca a l’escorça d’un pollancre, amb les inicials a dins, emparellant-les en una eternitat fictícia; la que dura la primavera. L’emoticona que s’envia com a resposta perquè és més ràpid que escriure una frase, que cal pensar, i amb el dibuixet, naïf, s’aconsegueix aquell “oh” reactiu, impulsiu i palpitant. La iconografia amorosa és, per si mateixa, bleda; ens enfava. Penso en els angelets murris amb els seus arcs fent diana equivocada quan hi ha la bellesa harmònica neoclàssica del petó d’Eros reviscolant Psique. Hem infantilitzat el cor i hem mercantilitzat els afectes. Potser caldria recuperar el realisme dels dibuixos amb dimensions de les lliçons d’anatomia, els que mostren un òrgan buit de parets musculars gruixudes, amb les venes, vàlvules i artèries més blavoses que roges, un cor de color sang i no el de la piruleta vermella que ens agrada llepar.