Tsunami ultra (II)

Aquesta onada mundial d’ultranacionalistes té diverses causes que l’han facilitat. N’apunto dues fixant el focus aquí. Una de les causes estructurals són les polítiques econòmiques dels partits que fan bandera de la “sensibilitat social” mentre que a la pràctica han reforçat la precarització. Tant les esquerres socialdemòcrates com les dretes liberals han perdut tota credibilitat sobre la cohesió social. Lluny de corregir la dinàmica polaritzadora del capitalisme, l’han legitimat. El problema més greu sobre el dret a l’habitatge és que no es regula seriosament contra l’especulació. Cal treure l’habitatge de les urpes dels fons voltor, de l’impacte del turisme, i de l’especulació inversora. Però també caldria reconèixer l’impacte de les noves onades migratòries en l’habitatge i en el mercat laboral. O no volem veure què passa en barris sencers? La culpa no és dels migrants, mà d’obra sobreexplotada. La culpa és de les polítiques que faciliten la lògica capitalista de la competició entre explotats i sobreexplotats. No hi ha d’haver cap correlació entre els índexs d’atur i els d’immigració? La segona causa és l’aflorament d’un substrat latent en la cultura popular que és molt retrògrad en valors i drets civils. La facilitat amb què creixen aquests partits ultres són un clar indicador d’aquest humus cultural persistent. També decep el maniqueisme de certes esquerres còmplices amb l’anticatolicisme, però acèrrimes defensores de l’islamisme en comptes del laïcisme. Si ni tan sols volem reconèixer els problemes estructurals que genera la lògica totalitària del mercat i el conflicte entre els valors culturals i cívics –tant del tradicionalisme autòcton com el dels nouvinguts– estem abonant la terra perquè hi creixin els ultres. No tractar els temes espinosos no evitarà que ens acabin punxant.