A poc a poc i bona lletra

Que la cultura popular és sàvia és sabut d’antic. La seva saviesa es basa fonamentalment en l’experiència acumulada mitjançant l’aprenentatge lent i progressiu de generacions entrellaçades, que s’han anat passant el coneixement atresorat a partir de les vivències, cuites a foc lent per assaig i error. Les dites i el refranyer sintetitzen i encapsulen tot aquest saber per llegar-lo a les generacions següents de manera que puguin accelerar el procés de transformació de la realitat que els envolta, maximitzant els beneficis adaptatius i reduint els costos evolutius. Saviesa destil·lada a poc a poc, amb l’esdevenir dels temps. Una herència d’incalculable valor sobre la qual se sustenta el progrés de la humanitat.

Vivim instal·lats en la cultura de la pressa. Paradoxalment, és també gràcies a aquesta saviesa acumulada, lentament, que ens han transmès els qui ens han precedit. Tenim pressa per a tot. També, amb l’explosió omnipresent de l’AI, per disposar de totes les dades que genera l’activitat humana, creient que això ens farà més savis. Tanmateix, tenir accés immediat a la informació en cap cas garanteix entendre el sentit i el propòsit de la seqüència entrelligada de causes i efectes d’aquesta allau de dades. Sembla que, amb la pressa, l’amplitud ha guanyat la batalla a la profunditat. No podem aprendre, observar, calibrar, estudiar, valorar i comprendre amb profunditat i amb pressa alhora. Pensar, analitzar, integrar, vol lentitud, calma i espai mental.

La pressa ens fa agafar dreceres cognitives com les pressuposicions o les distorsions. La pressa ens porta a voler tenir la raó, a esborrar el matís i a emfatitzar els extrems. Ens fa simplificar la realitat, precipitar el diagnòstic. La pressa dispara els automatismes, reforça les inèrcies i apuntala els estereotips. Sense temps per atendre totes les variables reduïm la multicausalitat a una seqüència lineal molt més fàcil de gestionar, i per tant també de manipular. La pressa dificulta l’empatia relacional perquè no hi ha temps per escoltar ni per mirar d’entendre el missatge de l’altre, i així és més fàcil organitzar un model social binari basat en dues categories, els uns i els altres, els bons i els dolents, els d’aquí i els d’allà, en definitiva els meus i la resta.

La pressa no deixa escletxes obertes per al dubte. Reclama adhesions incondicionals. Decisions instantànies. Accions estandarditzades. Sotmetre’s a la tirania de la pressa és assumir la rigidesa del principi d’acció i reacció que fomenta espirals de servitud envers el grup dominant que dicta les consignes i marca els tempos. La pressa genera alienació i dependència en la mesura que va erosionant el pensament crític i la mirada divergent.

Ens volen accelerats, en tensió permanent, per tal de distreure la nostra atenció conscient. Dispersos i atabalats no som tan capaços d’examinar críticament, serenament, el que ens volen fer creure, i vendre, com a estàndards de la seva normalitat. La pressa busca que repliquem patrons, que seguim els seus algoritmes. Tornant a la saviesa popular, la dita “a poc a poc i bona lletra” se m’ofereix com un missatge contrarevolucionari. Doncs això.