La casa blanca

Com que la tafaneria a internet no té límits, qui s’entretingui buscant informació sobre temes del seu interès pot passar una estona llarga saltant d’un arxiu a un altre, d’un tema interessant a un altre de més interessant, com passava quan es regiraven les pàgines d’una enciclopèdia de paper on s’acudia per resoldre un dubte i es corria el risc de no sortir-ne fins a haver esgotat la curiositat per altres matèries descobertes en obrir el volum.

A més, una de les virtuts de la tecnologia moderna és poder capbussar-se en els temps passats amb fotografies, històries i, sobretot, vídeos com el que motiva aquest escrit. Si es fa una cerca a l’espai web de YouTube sobre la Barcelona dels anys seixanta, hi apareix un vídeo extraordinari penjat per l’usuari @Kerlimann, especialitzat en material de temàtica retro i origen alemany.

Això fa pensar que la persona que va filmar les imatges podria ser un ciutadà centreeuropeu de visita a la ciutat, un dels pocs turistes que aleshores hi venien. La filmació dura set minuts i arrenca davant del luxós hotel Presidente, a la confluència de Muntaner i l’aleshores avenida del Generalisimo Franco. Les imatges agafen dinamisme i es converteixen en una llarga passejada per la ciutat de la Sagrada Família amb només quatre torres, passant per la gran reixa que tancava el Moll de la Fusta i fins al carrer del Carme sense botigues de mòbils ni souvenirs. Amb la càmera a bord d’un cotxe, les imatges ensenyen uns carrers per on circulen Seat 600 i més Seat 600 en un trànsit alegre i fluid. I amb aquesta alegria, a la qual contribueix el fons musical de cool-jazz triat per a l’ocasió, l’espectador es troba viatjant per la ciutat, baixant per la Via Laietana fins que de cop i volta a l’esquerra de la imatge hi apareix un edifici que destaca per la seva façana blanca, com si fos una casa neta, una hostatgeria virginal.

És impactant contemplar una imatge de vida quotidiana de Barcelona, un dia de ple estiu, perquè així ho delata el cel blau, la boirina i la manera com va vestida la gent, amb vehicles amunt i avall, i, tot d’un plegat, topar-se amb la contemplació d’aquest edifici que aleshores vivia el seu punt àlgid com a centre d’operacions de la policia política de Franco, com a cau de tortures i repressió. La pregunta que suscita la imatge és clara: què deuria passar als calabossos i despatxos d’aquest edifici blanc, netíssim, un dia de sol radiant i en un moment de vida alegre quan la càmera hi va passar per davant?

L’aparició de l’edifici en el pla és fugaç i només es pot observar de passada perquè la càmera segueix Via Laietana avall deixant enrere la prefectura, amb dos vehicles policials sinistres, Seat 1500 de color negre, aparcats a costat i costat de l’entrada, i les seves finestres i balcons dels pisos superiors on hi havia despatxos utilitzats pels torturadors per dur-hi a terme les seves pràctiques repugnants.

Torturadors, amb noms i cognoms que després de la feina tornaven a casa i s’entaulaven amb la família com aquell qui res, torturadors identificats per les seves víctimes, els noms dels quals van tornar a ressonar ahir en l’acte que cada dos dimarts demana que la prefectura esdevingui un espai de memòria. Un acte sense jazz de fons però amb tota la determinació del món, tota la raó, tota la ràbia.