Papallones negres

I quan remetrà la bogeria? Ara que som en aquesta cursa per veure si Europa pot acabar traient el cap en la sortida a la guerra d’Ucraïna, i mentre es consolida l’alto el foc a Gaza amb l’intercanvi de presoners, m’agafo a aquesta frase de Papallones negres, de Priscilla Morris: “Sembla que la vida de tothom estigui en suspens, en espera que la bogeria remeti.” Morris és una autora britànica de mare bosniana i pare irlandès. Viu entre Irlanda i Catalunya, passa mig any a Romanyà de la Selva, allà on va viure Mercè Rodoreda en tornar de l’exili, i recentment ha publicat la seva primera novel·la, Papallones negres (Periscopi, 2025), que ens situa en la guerra que va devastar Sarajevo. La ciutat i la població de Sarajevo van ser víctimes del setge més llarg contra una gran ciutat en la història moderna, enmig de la guerra de Bòsnia: en 1.425 dies de setge, entre el 1992 i el 1996, hi va haver 11.541 morts. A Papallones negres, inspirant-se en l’experiència familiar, Morris narra aquest setge a través de la mirada de Zora, una pintora de paisatges i professora, que envia la seva família, la seva mare i el seu marit, a Anglaterra, a un lloc segur, abans que ella mateixa quedi atrapada a la ciutat. L’agost del 92, mentre a Barcelona es desbordava l’eufòria per haver fet els millors Jocs Olímpics de la història, a Sarajevo cremava la biblioteca nacional. Les pàgines de centenars de milers de llibres carbonitzades pel fòsfor de les bombes van volar damunt de Sarajevo durant una pila de dies i la gent les va anomenar “papallones negres”. La paradoxa és que va ser un amant de la literatura de Shakespeare, Nikola Koljevic, número 2 de Karadzic, qui va ordenar atacar aquell bell edifici, ara reconstruït. Els ciutadans de Sarajevo es van sentir abandonats per aquesta Europa que ara no vol quedar fora de joc a Ucraïna, després dels menyspreus dels nous dirigents dels EUA al seu paper. Quan remetrà la bogeria?