Sergio Dalma
Sempre s’ha dit que ballar és una forma de connectar amb un mateix. Aquell moviment del cos sentint la música, cantant la lletra i vivint un còctel d’emocions que surt de forma natural i desinhibida, perquè afavoreix el millor luxe: l’autenticitat. Així és com jo em vaig sentir, fa menys d’una setmana, en un concert molt especial a l’Auditori de Girona. Presentant Sonríe porque estás en la foto, Sergio Dalma, sabadellenc que ara viu a l’Empordà, em va arribar al cor. Busca aquell vídeo antic, del 1991, quan a Roma queda en tercer lloc al festival Eurovisión amb la cançó Bailar pegados. Mira els seus ulls com somriuen, com relata el seu amor per la música. Segur que no sabia què li passaria, però crec que ho va intuir, i per això aquell somni és una realitat. Qui no l’ha cantat i ballat? Són més de tres dècades amb el do d’influir-nos per desconnectar de problemes i preocupacions i el do de provocar alegria i bon rotllo. Quin cantant té un públic tan fidelitzat? Adrenalina pura haver-lo escoltat i ballat, però aquest darrer concert ha estat únic, insuperable. Penso que cap és igual perquè depèn de les emocions de l’artista i la vibra del públic del moment. Deu ser que els seixanta anys li proven molt, perquè va fer touché a l’ànima, fins i tot a la Laura, una nena que les cantava totes. Lidera amb una veu única, una gran capacitat interpretativa, i sap treure el millor suc a les lletres que rep, tant si és pop com soul o boniques balades italianes. Sobre per què va decidir agafar el seu segon nom i canviar el cognom, es diu que de Josep Sergi va passar a dir-se Sergio i que de Capdevila va decidir crear un cognom artístic, jugant amb les lletres del poble natal lleidatà del seu pare, Maldà, però en la intimitat familiar és en Josep. No totes les cançons les canta en català, però reconec que quan ho fa el sento més profund. La seva veu agafa una excel·lència indescriptible, una altra dimensió. Qui em coneix sap que és l’únic cantant que forma part dels meus moments vitals i la cançó Em dones força és més que un mantra. Han passat més de vint anys des que a Donostia l’atzar ens va fer conèixer, riure, conversar i compartir moments inoblidables. Confio que ens tornem a veure aviat perquè El destí de les violetes, l’obra teatral solidària que viatja per comarques gironines, també et té present.
