L’aurèola

L’aurèola humana és estudiada de fa temps. Sembla que tots nosaltres emetem una lluminositat que a simple vista no podem veure però l’energia de la qual es pot comprovar amb els aparells adients. D’altra banda, aquesta irradiació no és pas exclusiva de l’ésser humà, i s’ha documentat, per exemple, en determinats estudis sobre plantes.

El que sí que és absolutament nou –almenys per a mi– és l’afirmació feta per uns científics que estudien, a la Unió Soviètica, la lluminositat del cos humà: diuen que, quan en una reunió de dones apareix un home, les dones s’il·luminen; és a dir, la lluminositat de les seves aurèoles augmenta. Uns sofisticats aparells detecten aquesta reacció. Se suposa que als homes ens passa el mateix, encara que la notícia guarda sobre aquest punt un silenci molt masclista.

Algú dirà que no cal acudir a les aurèoles per a saber, en molts casos, que ha comparegut una dona davant d’un grup d’homes, si tenim en compte l’expressió dels ulls, dels gestos –i a l’inrevés igual–. Ah, però gràcies a les aurèoles no ens quedem en la superfície del contacte –que pot ser enganyosa–, sinó que anem al fons de la interrelació entre els éssers humans. L’aurèola es fa més o menys lluminosa segons el grau “real” de simpatia o connexió entre dues persones, i en el cas de dos enamorats les respectives aurèoles –diuen– es converteixen en autèntics castells de focs artificials.

Els savis suggereixen que l’ús del detector d’aurèoles abans de contraure matrimoni seria molt positiu, perquè en un percentatge de nuvis hi ha unes incompatibilitats que les aurèoles descobririen. “Deixa’m veure la teva aurèola, Pep”... “Amb la condició que m’ensenyis la teva, Quimeta.” Crec que som a punt de trobar la definitiva i irrebatible causa de divorci: el divorci aureolar.

Perquè és evident que no es pot creure en les aurèoles de lluminositat permanent, de la mateixa manera que no ho són els sentiments. Quan els conflictes entre una parella comencessin a sovintejar o a agreujar-se, podrien presentar-se tots dos a l’aureolòleg, el qual diagnosticaria: “Veuen?, se’ls comença a pansir aquesta zona…” “I no hi ha cap manera de carregar les bateries?…”

L’anàlisi d’aurèoles pot convertir-se en una clau per a explicar-ho tot: per què els futbolistes Krankl i Simonsen no s’entenien, per què el cap de secció disculpa tots els errors d’en Pere i en canvi no n’admet cap d’en Berenguera, per què, en definitiva, tenim “estranyes” afinitats i “incomprensibles” animadversions. Ara ja ho sabem: a més d’un carnet d’identitat legal, tenim una identitat aureolar, i qualsevol dia la codificaran i l’etiquetaran. Haurem de presentar la nostra aurèola, juntament amb dues fotos i la partida de naixement, sempre que calgui fer algun tràmit, i la policia podrà observar com reacciona –si ens “il·luminem” o si ens “enfosquim”– davant una successió de fotos de líders polítics, hàbilment graduada de dreta a esquerra.