Una placeta per a en Paco
Gairebé s’enyoren els temps en què els carrers i les places tenien noms de generals, màrtirs i santíssimes trinitats. Eren tan rancis i poc apropiats, que la democràcia va propiciar la renovació del nomenclàtor més radical després de la romanització. Amb l’explosió urbanística, quan encara que costi de creure a Girona existien solars buits, es van obrir més carrers i més places que necessitaven noms bonics, noms propers. Recordo que ens vam permetre el luxe de batejar un camí sense asfaltar amb el nom de Roberto Bolaño, abans que hi entressin les excavadores per convertir els descampats de Domeny en una urbanització amb sortida d’autopista inclosa. Un dels seus amics, el crític José María Guelbenzu, va dir llavors que una carretera infinita enmig del no-res era sense cap dubte el millor homenatge que se li podia retre. Avui passa el contrari, que no ens queden sinó quatre racons per batejar, mig per amor, mig per deure, amb els noms de gent que crèiem eterna i que inexplicablement també se’ns en van. El 2024, es va reservar un parterre entre els carrers d’Albereda i el Vern per honorar Mercè Huerta i Narcís-Jordi Aragó. A principis d’any, es va dedicar un trosset dels Jardins dels Alemanys a Isidre Vicens, prop de l’hostal familiar. I el 15 de febrer passat, es va inaugurar la placeta de Francesc Torres Monsó, just davant del pis de Santa Eugènia des de la finestra del qual veia el parc infantil que ara porta el seu nom i els amics que el saludaven des de la carretera. Ens hi vam aplegar una trentena de persones que l’estimàvem, perquè no hi ha ningú que es faci estimar més que un gegant que no exerceix la desmesura. Hi va haver els parlaments habituals, excepte un. Carme Sais va explicar que hi havia anat una mica abans per acompanyar el jove tècnic encarregat d’instal·lar els micròfons i que, responent a la seva curiositat, va ensenyar-li un catàleg de l’obra de Torres Monsó. “Que xulo!”, va exclamar ell, “i on es pot veure, tot això?” Carme Sais, amb astúcia, va deixar aquí el seu discurs, per no haver de respondre-li que “en un magatzem municipal”. Enlloc. Almenys fins que, a part d’un tros de carrer, de plaça o de jardí, ens animem a inaugurar per fi un museu d’art contemporani.
