Parada següent?

Després de tres anys de pols i de ciment, de resignació i d’entusiasme continguts, Reus ha pogut inaugurar, per fi, l’estació del parc Mas Iglesias. Bé, això semblava, des d’un principi, amb el permís de la irreverència... Segueixo: l’equipament ha dut a la ciutat la cirereta que li faltava per ser una metròpoli catalana comme il faut, amb una gran estació multimodal equipada amb una gran terrassa amb cafeteries d’especialitat, un jardí biodinàmic amb aus autòctones com la mallerenga emplomada i espais recreatius on els nens i nenes poden jugar amb un mikado gegant fet amb les canyes de bambú reutilitzades de la Polinèsia de Port Aventura. La primera bafarada de l’autobús ha estat aplaudida per la plana major del govern de torn, que ha qualificat d’històrica l’execució de la nova estació. En el record de la gent del barri queda el gran pulmó verd –avui, enterrat en el subsol...– que donava oxigen a les famílies i consol a la vida líquida de la capital del Baix Camp. Convertida en una estació de busos, les possibilitats d’arribar a Barcelona des de Reus són molt més elevades que les de trobar un racó arbrat des d’on respirar.

I fins aquí la suposada inauguració de l’estació. Per sort, de la mateixa forma que no totes les estacions ens duen a la mateixa parada, no totes les cròniques apunten al mateix final. Per abordar el present amb convicció, sovint, cal imaginar-se una realitat abandonada en què les persones no tenim res a fer. A petita i a gran escala, a Reus, a París i a Londres, el tartufisme de la vida política copia la mateixa traïció que mostra Magritte (la de viure separada de la realitat). Si la famosa pipa de Magritte no pot utilitzar-se és perquè aquesta està separada de la realitat: ceci n’est pas une pipe (això no és una pipa). Una lliçó artística que s’obre pas cap a la dimensió política i social.

Afortunadament, ara depèn dels veïns i veïnes capgirar un projecte que vol construir una estació d’autobusos enmig del parc Mas Iglesias. Una proposta en fallida des del principi com la del projecte Hard Rock al litoral o altres ocurrències pròpies de bufanúvols. Fa tan sols unes setmanes, els veïns de la Plataforma de Defensa Parc Mas Iglesias (salvem_masiglesias) s’han acollit a un reglament del consistori per impulsar una iniciativa popular sobre el trasllat del projecte fora del parc. Tot i que es tractaria d’una consulta ciutadana no referendària, tot fa pensar que seria la clau de volta per tòrcer el rumb d’un projecte que és contrari a la voluntat del barri. Punt final, potser, a la vulgar i absurda realitat que vol sotmetre la natura i les persones que hi gaudeixen. Qüestionar-nos la realitat que no volem i passar a l’acció per defensar els nostres principis és la millor pedagogia que podem donar-nos. Qui sap si, després de tres anys de pols i de ciment, els veïns i veïnes de Reus podran fer valdre el seu poder. Perquè, com recorda Joan Brossa, la gent no s’adona del poder que té. La parada següent depèn de nosaltres.