Que difícil és dir adeu

Que difícil és dir adeu. Sabem que la vida va d’això, de gent que arriba i de gent que marxa i de gent que no estaves esperant però et sacseja de dalt a baix, i malgrat que ho sabem i que tenim prou marge per preparar-nos, que difícils són els comiats. No és gens senzill marxar, i menys encara quan un el que realment desitja és encadenar-se als dies compartits i quedar-s’hi a viure. Allunyar-te de qui t’ha deixat empremta és una bona putada, no cal donar-li més voltes. Posar distància amb aquells que t’han fet feliç és el més similar que hi ha que t’extirpin un petit tros de tu. De vegades, quan deixem certes persones enrere perquè una experiència o un projecte determinat arriben a la fi, el món es torna una mica més gris. Però malgrat que ningú sap què ens proporcionarà el destí, ens queda l’esperança d’anar-nos retrobant amb aquells que van donar sentit a una part dels nostres dies. Perquè la vida consisteix en això, a anar obrint i tancant finestres i anar ventilant les nostres estances, i també a permetre que entrin aires nous, però de vegades l’espai és tan confortable que només voldries fer la foto fixa i romandre per sempre en aquell sofà i davant d’aquella llar de foc que tanta calidesa t’ha aportat. I és anar acumulant marques invisibles als ulls dels altres de les experiències viscudes, distintius que són perennes, que ningú ja no podrà esborrar, com aquells records d’infantesa que es mantenen intactes i que no perden nitidesa ni amb el pas del temps. Dir adeu a les que durant un temps han estat les teves persones favorites no és agradable. Tant de bo existís el manual del bon comiat, o del comiat que no dol, o del pim-pam-pum i passa que t’he vist. Però sabem que els adeus senzills estan fets per als que tenen un cor de ferro. Com sabem també que vindran altres al darrere, però que ja mai més serà el mateix.