Entre l’ego i l’amor propi

A vui dia encara hi ha subespècies humanes –els aprenents de narcisista i derivats– que confonen l’ego amb l’amor propi, utilitzen els termes de manera intercanviable com qui suma peres i pomes i et disparen delícies com: “Ets la persona amb més ego que conec.” No, no i no. Existeixen persones segures de si mateixes, amb els genitals ben posats i l’autoestima al seu lloc, i això no té res a veure amb anar sobrat d’ego. L’egòlatra és un malalt, un trastornat que camina sobre coturns i pixa purpurina. Des que el món és món, l’ego es refereix a la percepció que un individu té de si mateix, incloent les creences, els pensaments i les sensacions sobre la pròpia identitat. Aquest concepte, profundament arrelat a la teoria psicoanalítica del tarat d’en Sigmund Freud, està relacionat amb la manera en què defensem la nostra imatge davant del món. Un ego inflamat es pot manifestar amb dosis ingents d’arrogància i de manca d’humanitat, mentre que un ego ferit pot desembocar en inseguretats extremes i dependència constant de la validació externa.

A l’altra banda, l’autoestima (o amor propi) es refereix a la valoració que algú fa de si mateix –ja no percepció sinó valoració, la divergència salta a la vista–, i aquesta és molt més emocional i subjectiva. Implica no només el reconeixement de les capacitats i els èxits, sinó també l’acceptació de les imperfeccions i els aspectes a millorar. Una autoestima sana es fonamenta en l’amor propi i l’autocompassió, permetent que les persones enfrontin els desafiaments de la vida amb resiliència. És evident que tenir amor propi no és cap tara diagnosticada. Tenir autoestima no comporta una necessitat insaciable de protagonisme ni el fet d’estar tothora a la defensiva com sí que ho fa l’egocentrisme. En la penombra de la ment, l’ego s’alça com un tità, seductor i voraç. Xiuxiueja promeses de grandesa i reconeixement però, com un miratge en el desert, el que sembla ser un oasi es pot convertir en un abisme de solitud.

La diferència clau entre tots dos conceptes radica en el seu origen i en les seves manifestacions. L’ego sovint se centra en la comparació amb els altres, mentre que l’autoestima es basa en una autovaloració interna, menys susceptible a factors externs. La gràcia, per tant, és no mirar-se el melic, sinó més endins, valorar-te sense dependre de l’opinió aliena i construir-te una identitat autèntica que no estigui supeditada a l’ego, el gran malparit que desbarata. L’egocèntric és insuportable, esperpèntic, un analfabet de la gestió emocional, mentre que qui té autoestima és algú amb el sentit comú en equilibri. I et diré més: una persona egocèntrica sol ser defectuosa i fràgil, és individualista, té poca autoestima i es dedica a maltractar els altres perquè no suporta viure frustrat amb una sensació de fracàs permanent. Per això passa la pilota als del voltant. L’ego, en el seu afany de brillar, empeny a construir murs en comptes de ponts, a veure els altres com a rivals en comptes de companys. Et fa presoner de les pròpies expectatives, i t’atrapa en un cercle viciós de comparació i competència.

La relació entre l’ego i l’autoestima, per tant, és inversament proporcional. L’ego és el nostre jo fals, mentre que l’amor propi sap reconèixer les llums i les ombres de la personalitat. Algú amb autoestima alta és capaç d’acceptar errors, mentre que els egocèntrics es creuen amos i senyors de la raó absoluta. Convindria fer servir les dues paraules amb coneixement de causa, i no confondre-les. En un món on les xarxes socials amplifiquen les veus de l’ego, és essencial cultivar una autoestima saludable que ens permeti navegar la vida amb legitimitat i confiança. És la manera de poder aprendre a distingir entre el desig de ser vistos i la necessitat de creure en nosaltres mateixos. El perill de l’ego no només radica en la seva capacitat per inflar-nos el sentit de superioritat, sinó en l’habilitat que té per despullar-nos de la connexió genuïna amb els altres. Dins les seves urpes, l’empatia s’esfuma i l’aïllament és el col·lega constant. Només si saps reconèixer la seva ombra i abraçar la humilitat, et podràs alliberar del seu jou i redescobrir la bellesa de ser senzillament humà. En resum: convé molt començar a parlar amb propietat. Saber detectar les persones amb amor propi i allunyar-se de la gent dominada per l’ego. Les primeres t’enfortiran mentre que les segones miraran d’enfonsar-te peti qui peti.