Sense cobertura

“Volem que els nos­tres muni­ci­pis puguin dotar-se de tots els ser­veis d’ins­trucció, de poli­cia urbana i d’apro­fi­ta­ment rural pro­por­ci­o­nats a la seva importància fins a arri­bar, entre l’esforç propi i el dels orga­nis­mes supe­ri­ors, a fer que no hi hagi ni un sol ajun­ta­ment de Cata­lu­nya que deixi de tenir, a part del ser­vei de la poli­cia, la seva escola, la seva bibli­o­teca, el seu telèfon i la seva car­re­tera. [...] Aquest és el nos­tre ideal, i quan un ideal és no pas una llista, un qüesti­o­nari acadèmic, sinó un sen­ti­ment i una volun­tat, i un entu­si­asme popu­lar, cre­ieu, senyors dipu­tats, que, per alta que sigui la ide­a­li­tat, la rea­li­tat és ja ben a la vora.” Aques­tes parau­les les va afir­mar Enric Prat de la Riba durant el seu dis­curs en la presa de pos­sessió de la pre­sidència de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya el 6 d’abril del 1914. Enguany farà 111 anys d’aquest mis­satge i, mal­grat tot, el rere­fons sem­bla prou actual. De fet, diuen que els grans ora­dors són aquells capaços d’escriure o pro­nun­ciar dis­cur­sos que, mal­grat el pas dels anys, seguei­xen prou vigents.

És evi­dent que l’evo­lució política, social, demogràfica, cul­tu­ral i tec­nològica ha fet que els nos­tres pobles i ciu­tats hagin anat can­vi­ant. I que els seus ser­veis esti­guin cada cop més adap­tats a les neces­si­tats pre­sents. Però hi ha man­can­ces que arros­se­guem i que, encara que el pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat tingués molt clara la seva volun­tat política, no hem acon­se­guit resol­dre. En aquest país encara hi ha pobles sense cober­tura mòbil o sense fibra òptica. I aquest impe­di­ment ens ajuda a tocar de peus a terra, a fre­nar la ide­a­lit­zació del camp o del món rural.

Hi ha viles on no es pot tre­ba­llar amb totes les garan­ties, perquè no es poden fer tru­ca­des i inter­net va a bat­ze­ga­des; les vide­o­tru­ca­des es pen­gen contínua­ment i el mòbil va acu­mu­lant per­du­des que no es poden retor­nar perquè la cober­tura es va tallant. I lla­vors les admi­nis­tra­ci­ons s’omplen la boca dient que cal tre­ba­llar per evi­tar el des­po­bla­ment rural i per acon­se­guir l’ano­me­nat “ree­qui­li­bri ter­ri­to­rial”. Com? Perquè en ple segle XXI viure sense mòbil o inter­net és pràcti­ca­ment impos­si­ble. De fet, el novem­bre de l’any pas­sat, el Par­la­ment de Cata­lu­nya va apro­var l’Esta­tut de Muni­ci­pis Rurals amb l’objec­tiu de dotar les admi­nis­tra­ci­ons locals de les eines ade­qua­des per pres­tar els ser­veis impres­cin­di­bles per a la ciu­ta­da­nia i, alhora, per esta­blir mesu­res que impul­sin el desen­vo­lu­pa­ment econòmic d’aques­tes zones. Les dues con­di­ci­ons són necessàries perquè la gent deci­deixi con­ti­nuar vivint en alguns pobles i perquè el difícil accés als ser­veis públics bàsics, l’edu­cació i la sani­tat, no sigui una bar­rera que porti a aban­do­nar una zona rural. Cal dir que el text apro­vat també incloïa la reducció de la càrrega burocràtica dels ajun­ta­ments amb menys de 2.000 habi­tants. Per tant, sem­bla que sobre el paper queda escrita la volun­tat política i par­la­mentària, però a la pràctica que­den ser­rells per resol­dre. Perquè les solu­ci­ons exis­tei­xen, però cal que les admi­nis­tra­ci­ons col·labo­rin per fer-les via­bles.

I parlo amb conei­xe­ment de causa. Jo no puc tele­tre­ba­llar des de casa dels meus pares. Viuen a Vila­ma­jor d’Àger, una vila agre­gada al muni­cipi d’Àger (la Noguera), i a la masia encara no hi ha cober­tura de telèfon mòbil. Si algun dia m’escapo a casa seva, he d’avi­sar tots els com­panys de feina, perquè si m’inten­ten tru­car no els podré res­pon­dre i, per tant, els adver­teixo que millor que optin per fer-me un cor­reu o un mis­satge de What­sApp. Perquè, per sort, inter­net sem­bla que, després d’anys insis­tint, ara res­pon amb prou agi­li­tat. Però només ho puc fer aquells dies que sé que seran tran­quils i con­tro­lats; si no, podria dei­xar molta gent pen­jada o sense res­posta. Allò que sem­bla­ria inver­sem­blant en un país que dona cabuda al Mobile World Con­gress i que tre­ba­lla per ser cap­da­van­ter en deter­mi­nats àmbits tec­nològics, encara passa. Perquè hi ha inver­si­ons que no s’han fet.

Per tant, el que invo­cava Prat de la Riba l’any 1914 con­ti­nua sent neces­sari si volem que els muni­ci­pis més petits siguin també una opció de vida i futur. Sense miti­fi­ca­ci­ons ni pai­sat­ges bucòlics, sinó una rea­li­tat on viure i tre­ba­llar amb totes les con­di­ci­ons i ser­veis essen­ci­als. Pobles amb con­nec­ti­vi­tat i cober­tura, on es pot tru­car i hi arriba la fibra òptica. Per evi­tar el des­po­bla­ment i per deci­dir lliu­re­ment on volem viure.