Més de 4.000 espectadors han passat entre el 12 i el 16 de març pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb motiu de la vuitena edició del Brain Film Fest, impulsat per la Fundació Pasqual Maragall i coorganitzat amb Minimal Films. Aquest festival, que va néixer per explorar i promoure el coneixement del cervell a través del cinema, s’ha fet un forat en la programació cultural de la capital catalana i s’ha consolidat com una cita internacional, no només interessant, sinó necessària. Durant quatre dies, s’han pogut veure més de 40 produccions audiovisuals (11 llargmetratges i 21 curts), que han anat acompanyades de tallers i taules rodones, amb un eix central que ha girat entorn de la por com a eina de superació i força de canvi. La por dels avenços tecnològics, la por de la incertesa lligada al canvi climàtic, de les noves guerres, de les tensions polítiques derivades dels pensaments extremistes i rígids, la por d’un context social cada vegada més inhòspit, d’una vida cada cop més desarrelada, i la por de deixar de mirar cap enfora per mirar cap endins. En aquest escenari, el Brain Film Fest ha optat, des del 2018, per fer un pas valent, programant pel·lícules amb missatge i iniciant un camí de taca d’oli que, enguany, porta aquest certamen a fer la primera jornada fora de la ciutat de Barcelona, a l’auditori del parc sanitari Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat.

Aquesta jornada serà demà, divendres. Començarà al matí amb una sessió escolar a primera hora, amb el documental El mètode Farrer, d’Esther Morente, que ja vam poder veure en el programa Sense ficció de TV3. En aquesta pel·lícula descobrim com el professor Bruce Farrer impacta en la vida de centenars d’alumnes, fent-los escriure’s una carta a ells mateixos sobre com s’imaginen que serà la seva vida al cap de vint anys. Ell mateix guarda les cartes i s’encarrega que totes arribin a la seva destinació. En el documental, Farrer explica les seves motivacions, i podem veure com el pas del temps difumina les pors dels adolescents i, amb la perspectiva que dona el pas del temps, relativitza allò que els paralitzava en el seu passat. Però cada un dels protagonistes viu aquest camí de transició de forma particular i única.

A la tarda, hi haurà dues sessions obertes al públic, on es podran veure Anxiety Club, dirigida per Wendy Lobel, el retrat de l’espectacle humorístic com a part de la teràpia per afrontar les pròpies pors. Es tracta d’un interessant exercici de transformació, de metamorfosi, on el pensament crític i, en ocasions, cínic és una eina vital per fer el camí de superació de les pròpies pors.

I, una mica més tard, Souleymane’s story, de Boris Lojkine, on el protagonista recorre París en bicicleta per lliurar paquets de menjar a domicili mentre, en paral·lel, lluita per aconseguir els papers que li permetrien buscar una feina legal. Souleymane’s story és una història d’angoixa permanent, un viatge que ens porta de la desorientació i la incertesa a una paradoxa vital que el món occidental amaga mirant cap a una altra banda.

La situació social i burocràtica dels joves immigrants que arriben buscant una oportunitat és, en gran mesura, la causa d’uns efectes que, sovint, es poden traduir en trastorns d’adaptació, estrès posttraumàtic o reaccions i brots psicòtics que, a vegades, poden derivar en esquizofrènics. Però aquestes etiquetes externes no eviten el camí privat, particular, de transició que aquests immigrants han de fer a través dels seus fantasmes per arribar a l’oportunitat que han vingut a buscar.

I és així com, A poc a poc, pel·lícula darrere pel·lícula, el Brain Film Fest ens ofereix, un any més, una visió subtil d’un fil que avança de la foscor més opaca cap a la llum més enlluernadora. I és en aquest camí, entre llums i ombres, on es troba la claredat que necessitem per sobreviure en el dia a dia d’un món ple d’amenaces i incerteses. Intel·ligències artificials i artificioses, sequeres impredictibles, temporals extrems, incendis imparables, decisions polítiques deshumanitzades, i la rigidesa de la bipolaritat permanent que ens impulsa cap a una distopia pràcticament inevitable.

I és en aquest escenari on només la veritat ens connecta amb les arrels i ens dona oxigen per continuar. I la veritat només es troba en la mirada honesta, la que recorre el camí com un huracà per mirar la por als ulls... Perquè és de la por que en neix la valentia.