No és pagat!

Quan vaig arribar a viure al Penedès, ja fa més de vint anys, els tractors envaïen les carreteres durant l’època de verema i els busos que feien rutes intermunicipals funcionaven de forma desigual. En alguns pobles era un molt bon servei, amb molts usuaris i un bon nivell d’acompliment dels horaris; i en d’altres era un autèntic desastre. En algun lloc els veïns m’havien arribat a dir que el bus passava només si el conductor sabia que algú l’esperava. I com podia saber el conductor si algú era a la parada? Doncs, trucava al bar o al veí del costat i l’hi preguntava. Era l’època en què encara es feien servir, d’alguna manera, els telèfons fixos, i el propietari del bar veia la parada del bus des de la finestra... I tenia informació privilegiada del context, que ben aprofitada donava l’oportunitat al conductor d’allargar una partida de cartes o un cafè al poble del costat.

En aquella època, la Renfe era un desastre. La connexió del Penedès amb Barcelona empenyia aquells que havien de fer el trajecte a agafar el cotxe particular, malgrat que encara hi havia un dels peatges històrics de Catalunya que restava competitivitat als polígons industrials. Eren els anys en què el sector industrial anava guanyant presència enmig d’una comarca històricament rural, i la indústria logística pressionava per guanyar espai entre vinyes. En aquella època, alguns treballadors dels cellers deien que anaven a la fàbrica. I, quan arribaves a Vilafranca més tard de les nou del vespre, si volies agafar un taxi havies d’anar a demanar-lo a la caserna de la Policia Local. Allà et demanaven el DNI i trucaven al taxista que et portaria a casa. Era una mesura de seguretat que es va aplicar per protegir els taxistes de possibles delinqüents, després de la mort d’un taxista apunyalat en un trajecte entre Vilafranca i Vilobí del Penedès.

Era l’època en què el silenci de les vinyes acompanyava la vida d’un Penedès que es resistia al canvi. I déu-n’hi-do si va resistir.

Ara, més de vint anys després, els tractors continuen envaint les carreteres durant la verema; les vinyes continuen sent espais de silenci i la majoria de veïns opten pel transport particular. Per què? Podríem dir que els horaris dels busos intermunicipals han millorat relativament, i els busos en direcció a Barcelona continuen sent una incògnita: és a dir, a vegades compleixen l’horari anunciat, però sovint s’omplen i deixen part dels clients a la parada. I això passa tant d’anada com de tornada.

I la Renfe... Què podem dir de la Renfe? És el paradigma de la sorpresa permanent. La Renfe ha triat, clarament, el camí de la involució. Aquí sí que podem dir que els horaris són paper mullat. A vegades el tren arriba, i a vegades no. I quan dic això no vull dir que el tren arribi tard, vull dir que no es presenta mai. En el millor dels casos arriba tard i ja està. Però quan arriba, no us podeu imaginar el sentiment: és com si t’hagués tocat la loteria. Quina alegria! És que no és pagat!