La presentació del llibre que ha escrit Albert Ballesta 10 anys menys 53 dies m’ha fet pensar molt en el perquè en aquell moment, el febrer i el març del 2016, no va ser possible un pacte per governar la ciutat de Girona quan Carles Puigdemont va ser investit president de la Generalitat. En aquells moments la suma dels nou regidors que tenia el partit de Puigdemont (i de Ballesta) amb els quatre d’Esquerra, atorgava majoria absoluta per governar. No va ser possible. Passats els anys encara em queda el dubte de si el desacord es va gestar a Girona ciutat, a la demarcació o a nivell nacional. El cas és que no va ser possible, i això que a la Generalitat Puigdemont va governar amb els vots del seu partit i d’ERC i el suport extern, i no pas sempre, de la CUP. Quan Ballesta va decidir dimitir, al cap dels 53 dies, després d’alguns errors d’ingenuïtat que ell mateix reconeix, Marta Madrenas va governar amb els vots del PSC de Sílvia Paneque fins que les conseqüències del referèndum de l’1 d’Octubre van fer saltar per l’aire el pacte. En el mandat següent Madrenas va governar amb ERC, però ja en minoria.

Hi vaig pensar el dia que al Congrés dels Diputats es va aprovar la tramitació de la proposta de llei de Junts contra les ocupacions. ERC, Podemos i Bildu hi van votar en contra. La va defensar Marta Madrenas. Però hi vaig pensar per la rata, la resposta del portaveu republicà Gabriel Rufián a una piulada del diputat de Junts Josep Maria Cruset. Era el mateix dia que molts amics meus patien retards de gairebé dues hores a la línia d’alta velocitat. I de grans cues a les entrades i sortides de Barcelona perquè dos dies abans hi havia hagut la vaga encoberta de maquinistes que va paralitzar els trens de Rodalies i Mitja Distància. I recordo el que em diu un amic: aquesta AVE que tenim, ni és alta ni és velocitat, només és espanyola.

Tenim el país col·lapsat i els partits catalans que han defensat una mateixa idea de país, la independència vaja, es barallen i s’insulten. No ho puc entendre de cap de les maneres. Aquesta baralla caïnita i barroera només beneficia els partits d’obediència unionista. Què ha passat perquè aquella unitat que prometien (i que ja sabíem que no era certa) per les coses essencials per al país, s’hagi trencat així? Veig molta gent amiga desconcertada i cansada. Que comença a comprar discursos que haurien estat inimaginables anys enrere. Quan arribin eleccions, què passarà? La desafecció farà que més gent es quedi a casa? O que voti partits com AC? Quan ho analitzin, què diran els que ara es tiren sistemàticament els plats pel cap? No ho puc entendre, repeteixo. Les lluites partidistes haurien de quedar per a quan s’hagin solucionat els problemes reals de la gent. I el transport públic n’és un. Miquel Riera, periodista d’aquesta casa, sempre recorda que cada dia marxa un tren cap a Madrid amb 60 milions d’euros. Els 22.000 milions de dèficit fiscal. I aquest no admet retards. Hi ha problemes reals dels quals se n’ha de parlar i lluitar-hi. Soc ingenu. És més fàcil tirar-se els plats pel cap o insultar-se. També ho faran quan la realitat els passi pel damunt en forma de patacada electoral.