Tocant la lira

Aquest agost, estant de vacances a les Espanyes, m’han donat el condol diverses vegades. M’han donat el condol com a català pel que ja s’imaginen. La gota que va fer vessar el got va ser l’avaria del funicular de Montjuïc, a mitjans d’agost. “Ah, ¿el funicular tampoco va? Allí no funciona nada, ¿eh?”.

A les vacances de l’any passat un dels comentaris generalitzats fent la canya al bar –el botellín, per ser més exactes– era allò de: “Bueno, total, lo del Estatuto no era para tanto, ¿eh? Como siempre, el tema de la pela y ya está...” (comentari d’un conegut convençut de bona fe que aquest cop sí que finalment ho havíem resolt, això del finançament!). Del 2005, amb l’Estatut encara per aprovar, es poden imaginar la visió de la jugada dels espanyolets del carrer: més d’un un cop vam haver de deixar córrer la conversa abans de perdre les amistats.

Si els serveix d’alguna cosa, així ens veu molta gent d’aquí al costat: o fem riure, o, directament, fem pena. Perquè el més greu de tot plegat és que gent, insisteixo, de bona fe, estan convençuts que tot el que no funciona a Catalunya, tot el que ha petat aquest estiu, és per culpa nostra. Herència, sens dubte, del primer tripartit, a Espanya hi ha gent que no entén per què hi ha emprenyament amb Zapatero. Gent que pensa que els trens, els avions i les autopistes (de fet, molts només descobreixen que aquí es paga per circular quan ens visiten), els (mal) administren en Montilla i en Carod.

No s’exclamin que Zapatero i Álvarez i Solbes facin com si plogués. Econòmicament, Espanya és cada cop més el nostre fill emancipat i electoralment parlant, Catalunya els és necessària, al PSOE o al PP, però no suficient. I si a la indiferència de l’espanyol del carrer davant dels nostres desastres sumen l’èxit que té aquí el PP entendran per què Zapatero toca la lira mentre el català s’encén, s’enrojola i com a màxim s’escalfa, com les bombetes.