Llum nova, després de l'apagada

No és amb grans pro­cla­mes que s’arre­glen els pro­ble­mes d’un país. Més aviat al con­trari. Sovint l’abús de fra­ses pen­sa­des per pas­sar a la història només amaga la inca­pa­ci­tat de qui les diu per fer front a una rea­li­tat plena de pro­ble­mes per resol­dre. Un país neces­sita més herois quo­ti­di­ans que estel·lars. La història de la Cata­lu­nya poste­rior al 1714 s’ha fet de peti­tes ges­tes en tots els àmbits. Els grans moments –com la for­mació de Soli­da­ri­tat Cata­lana– es van esvair ràpid i els ram­pells heroics han estat, massa sovint, con­tra­pro­du­ents. Al final, la volun­tat, la tena­ci­tat i l’obs­ti­nació –també con­tra les pròpies misèries– han estat les qua­li­tats que han sal­vat les pit­jors situ­a­ci­ons. Per això la Man­co­mu­ni­tat va dei­xar un solc molt més fecund que les grans jor­na­des d’eufòria i revolta naci­o­nals.

Tot això és cert, però també ho és que sovint no n’hi ha prou amb aquesta volun­tat indi­vi­dual que forma un gran pòsit col·lec­tiu. A Cata­lu­nya ha arri­bat el moment de recórrer a l’èpica necessària per evi­tar con­ti­nuar llis­cant pel pen­dent d’una decadència que sem­bla haver estat pro­gra­mada pel pit­jor ene­mic. Aquest país va patir una ofen­siva ter­ri­ble quan va inten­tar ampliar lleu­ge­ra­ment els mar­ges del seu auto­go­vern. Tota l’estruc­tura de l’Estat es va abo­car con­tra la decisió dels par­tits cata­lans d’apro­var un nou Esta­tut que impliqués més auto­no­mia. No era un intent de des­bor­dar el marc legal amb una apor­tació radi­cal. I va ser rebut­jat amb una cam­pa­nya que va dei­xar en evidència la vis­ce­ra­li­tat del sen­ti­ment anti­ca­talà en molts punts de l’Estat. L’Esta­tut va ser la cons­ta­tació d’una pro­testa política mesu­rada. Con­tra l’Estat uni­ta­rista que ha anat con­fi­gu­rant-se des de la Tran­sició i con­tra la volun­tat de con­ver­tir Bar­ce­lona en una capi­tal de província més.

La soci­e­tat i la classe política cata­la­nes no van res­pon­dre bé. El resul­tat de tot ple­gat ha estat el des­con­cert. Ningú ha estat capaç després d’esta­blir un pro­grama de mínims que sigui com­par­tit, sen­tit i seguit. La tan rebre­gada soci­e­tat civil cata­lana s’ha resig­nat a una expo­sició edu­cada de quei­xes i ni tan sols ha sabut cana­lit­zar el des­con­ten­ta­ment que es pot pal­par en àmplies capes de la població. Els par­tits han con­ti­nuat cap­tius per la lògica caníbal més absurda. El govern tri­par­tit vol fer-nos creure que tot va bé i l’opo­sició no reac­ci­ona després de gua­nyar elec­ci­ons i per­dre el poder per segona vegada. Els movi­ments polítics con­ti­nuen sent egois­tes i curts de mira.
A Cata­lu­nya no hi ha ambició social ni ambició política. Només hi ha pro­testa, pro­gres­sisme de saló il·lumi­nat amb cre­sols i mani­o­bres de curta volada.

Però ha arri­bat el moment de dir prou, perquè els grans indi­ca­dors econòmics ens pro­vin­ci­a­nit­zen per semes­tres. Cada nova dada ens fa més petits que les ante­ri­ors. Espa­nya ha demos­trat que és incapaç de cedir, de pre­sen­tar un pro­jecte comú que no com­porti la mar­gi­nació de Cata­lu­nya. El des­po­tisme amb què l’Estat tracta el país és feri­dor. La falta d’inver­si­ons en el ter­ri­tori on les grans com­pa­nyies espa­nyo­les tra­uen més pro­fit és un escàndol que només seria accep­tat en ter­ri­to­ris colo­nit­zats. I quan es deci­dei­xen a cor­re­gir par­ci­al­ment la desídia i l’oblit les con­seqüències encara són pit­jors, perquè Estat i empre­ses pri­va­des són incapaços de tre­ba­llar amb un mínim de solvència.

Les grans empre­ses i els grans capi­tals es con­cen­tren a Madrid. No és una casu­a­li­tat. Els ser­veis bàsics i les infra­es­truc­tu­res necessàries a Cata­lu­nya són un des­as­tre. La gran apa­gada que ha patit Bar­ce­lona aquesta set­mana és la cons­ta­tació d’un ofec cal­cu­lat, però també hau­ria de ser el prin­cipi dels grans can­vis de men­ta­li­tat que el país exi­geix.

Els par­tits cata­lans no poden con­ti­nuar sub­mi­sos al poder de l’Estat i dis­po­sats a pac­tar a Madrid a canvi de peti­tes misèries. La soci­e­tat cata­lana ha d’aban­do­nar el des­con­cert i la indig­nació estèril i ha d’orga­nit­zar-se amb un pro­grama de mínims. Ha de dis­tin­gir entre la pro­tecció rao­na­ble del medi i l’opo­sició sis­temàtica a qual­se­vol ini­ci­a­tiva pública que impli­qui molèsties. Ha d’evi­tar riure les gràcies a tots els movi­ments alter­na­tius per deli­rants que siguin. Els par­tits que cre­uen encara en Espa­nya han de fer-se res­pec­tar. Amb orgull han d’exi­gir refor­mes pro­fun­des. Han d’exi­gir d’una vegada un tracte just. El sobi­ra­nisme con­seqüent ha d’aban­do­nar la col·labo­ració amb el PSOE amb l’excusa que el PP és pit­jor. Aquest país no pot més. Després de la gran apa­gada ha d’arri­bar una llum nova.