Llum nova, després de l'apagada

No és amb grans proclames que s’arreglen els problemes d’un país. Més aviat al contrari. Sovint l’abús de frases pensades per passar a la història només amaga la incapacitat de qui les diu per fer front a una realitat plena de problemes per resoldre. Un país necessita més herois quotidians que estel·lars. La història de la Catalunya posterior al 1714 s’ha fet de petites gestes en tots els àmbits. Els grans moments –com la formació de Solidaritat Catalana– es van esvair ràpid i els rampells heroics han estat, massa sovint, contraproduents. Al final, la voluntat, la tenacitat i l’obstinació –també contra les pròpies misèries– han estat les qualitats que han salvat les pitjors situacions. Per això la Mancomunitat va deixar un solc molt més fecund que les grans jornades d’eufòria i revolta nacionals.

Tot això és cert, però també ho és que sovint no n’hi ha prou amb aquesta voluntat individual que forma un gran pòsit col·lectiu. A Catalunya ha arribat el moment de recórrer a l’èpica necessària per evitar continuar lliscant pel pendent d’una decadència que sembla haver estat programada pel pitjor enemic. Aquest país va patir una ofensiva terrible quan va intentar ampliar lleugerament els marges del seu autogovern. Tota l’estructura de l’Estat es va abocar contra la decisió dels partits catalans d’aprovar un nou Estatut que impliqués més autonomia. No era un intent de desbordar el marc legal amb una aportació radical. I va ser rebutjat amb una campanya que va deixar en evidència la visceralitat del sentiment anticatalà en molts punts de l’Estat. L’Estatut va ser la constatació d’una protesta política mesurada. Contra l’Estat unitarista que ha anat configurant-se des de la Transició i contra la voluntat de convertir Barcelona en una capital de província més.

La societat i la classe política catalanes no van respondre bé. El resultat de tot plegat ha estat el desconcert. Ningú ha estat capaç després d’establir un programa de mínims que sigui compartit, sentit i seguit. La tan rebregada societat civil catalana s’ha resignat a una exposició educada de queixes i ni tan sols ha sabut canalitzar el descontentament que es pot palpar en àmplies capes de la població. Els partits han continuat captius per la lògica caníbal més absurda. El govern tripartit vol fer-nos creure que tot va bé i l’oposició no reacciona després de guanyar eleccions i perdre el poder per segona vegada. Els moviments polítics continuen sent egoistes i curts de mira.
A Catalunya no hi ha ambició social ni ambició política. Només hi ha protesta, progressisme de saló il·luminat amb cresols i maniobres de curta volada.

Però ha arribat el moment de dir prou, perquè els grans indicadors econòmics ens provincianitzen per semestres. Cada nova dada ens fa més petits que les anteriors. Espanya ha demostrat que és incapaç de cedir, de presentar un projecte comú que no comporti la marginació de Catalunya. El despotisme amb què l’Estat tracta el país és feridor. La falta d’inversions en el territori on les grans companyies espanyoles trauen més profit és un escàndol que només seria acceptat en territoris colonitzats. I quan es decideixen a corregir parcialment la desídia i l’oblit les conseqüències encara són pitjors, perquè Estat i empreses privades són incapaços de treballar amb un mínim de solvència.

Les grans empreses i els grans capitals es concentren a Madrid. No és una casualitat. Els serveis bàsics i les infraestructures necessàries a Catalunya són un desastre. La gran apagada que ha patit Barcelona aquesta setmana és la constatació d’un ofec calculat, però també hauria de ser el principi dels grans canvis de mentalitat que el país exigeix.

Els partits catalans no poden continuar submisos al poder de l’Estat i disposats a pactar a Madrid a canvi de petites misèries. La societat catalana ha d’abandonar el desconcert i la indignació estèril i ha d’organitzar-se amb un programa de mínims. Ha de distingir entre la protecció raonable del medi i l’oposició sistemàtica a qualsevol iniciativa pública que impliqui molèsties. Ha d’evitar riure les gràcies a tots els moviments alternatius per delirants que siguin. Els partits que creuen encara en Espanya han de fer-se respectar. Amb orgull han d’exigir reformes profundes. Han d’exigir d’una vegada un tracte just. El sobiranisme conseqüent ha d’abandonar la col·laboració amb el PSOE amb l’excusa que el PP és pitjor. Aquest país no pot més. Després de la gran apagada ha d’arribar una llum nova.