“Ara sí” que poden invertir?

Algunes notícies han fet referència aquesta setmana a l’altra cara –la il·luminada– de la gran apagada. Segons comentaven alguns fòrums a Madrid, l’enorme crisi que ha patit el sistema de distribució elèctrica a Barcelona permetrà d’ara endavant que el govern de l’Estat faci més inversions a Catalunya sense témer les “incomprensions” de la resta de l’Estat i el “presumible” desgast electoral que se’n podria derivar. Fet i fet, “ara sí” que es pot reequilibrar una part de l’enorme dèficit que arrossega aquest país de fa dècades.

La notícia –i la constatació– és realment penosa. L’Estat no es mou per criteris raonables i equitatius, sinó en funció de la reacció que poden comportar les seves decisions en les zones que demogràficament determinen majories. De poc han servit les justes reclamacions que han anat acumulant a Madrid els representants polítics dels catalans i fins i tot les negociacions que han desplegat CiU i Esquerra per assegurar l’estabilitat parlamentària al Congrés de governs en minoria. Allò que realment importa és la percepció que en té la resta de l’Estat. Una percepció segons la qual els catalans demanen injustament uns privilegis que no els corresponen.

Aquest diari anirà publicant a partir d’avui els dèficits que arrossega Catalunya en les infraestructures i els serveis que necessita per no ofegar la seva economia. Les vies de comunicacions, la xarxa elèctrica, les instal·lacions portuàries i aeroportuàries han estat oblidades durant anys mentre la població que en fa ús no ha deixat d’augmentar. Quan l’Estat ha decidit en algun moment corregir en algun àmbit aquesta diferència de tracte, les conseqüències que se n’han derivat encara han evidenciat més les mancances. És el cas, per exemple, del TGV. Incorporar la gran velocitat a la xarxa ferroviària de Catalunya ha provocat tota una sèrie d’incidències gravíssimes i continuades. Segons com, recuperar el temps perdut en inversions deteriora encara més el funcionament precari dels serveis. És una vergonya que ara l’Estat pugui invertir a Catalunya perquè l’opinió pública espanyola no ho censurarà i encara ho és més que aquesta possibilitat trenqui el fràgil embastament en què s’aguanten tots els serveis.