El factor humà
La font que no fou
Han hagut de passar molts anys, i molts turistes, perquè Barcelona i la seva gent es convencin que la ciutat és una petita gran joia d’aquest món que paga la pena ensenyar i ser vista. No ha estat fàcil, però, i abans d’arribar aquí s’han hagut de superar molts episodis de falta d’autoestima, fins i tot d’autoodi, construcció i també desconstrucció de la ciutat. És sabut que el procés d’edificació de la casa Milà, la venerada Pedrera d’avui en dia, va haver de superar la crítica de molts que aleshores no entenien la genialitat de Gaudí. Més recent va ser el debat sobre si era necessari o no tirar endavant les obres de la Sagrada Família, i fins i tot l’imponent edifici de ferro i vidre de les Glòries –el gran nap, que no pas nyap, de la Torre Agbar– va ser vist amb recel en els seus primers moments abans d’esdevenir el monument a la civilització moderna que és avui en dia.
Un d’aquests episodis de ciutat autocrítica es va donar coincidint amb la celebració de la fira de mostres del 1929, que va transformar la muntanya de Montjuïc i va estar a punt de convertir els Jardinets de Gràcia en un espai encara més elegant del que ho és ara. Es tracta d’un episodi urbà quasi oblidat que aquests dies s’ha dedicat a rescatar una exposició muntada al pati de carruatges del Palau Robert, un espai singular obert al pas dels vianants que permet fer una drecera a aquells que volen fer més curt el recorregut entre el passeig de Gràcia i el carrer de Còrsega. Aquests dies ha valgut la pena aturar-se un moment en aquest pati de columnes per llegir els plafons que s’hi han exposat explicant el que va ser l’intent fallit d’urbanitzar els Jardinets amb una gran font monumental, la font de l’Aurora, i un parterre de 194 metres de llarg ple d’escultures d’inspiració clàssica. La màgia de la impressió en 3D ha permès reconstruir la font i el seu jardí i, per uns dies, fer reviure aquest somni fugisser de la Barcelona noucentista
El que es pretenia aleshores era embellir aquesta ròtula de connexió entre l’Eixample barceloní i la Vila de Gràcia amb una gran font que va ser ideada per l’urbanista Nicolau Rubió i Tudurí i l’escultor Joan Borrell. El cos principal del projecte era la part aquàtica, situada al punt més alt dels Jardinets, davant la casa Fuster, dominant l’espai amb quatre grans columnes coronades amb unes àligues de bronze que circumdaven un vas semicircular, com una gran petxina on hi jugava l’aigua, i tot presidit per un marbre de la deessa Minerva, acompanyada dels bronzes d’Hèlios i Selene menant cada un una biga.
El conjunt va ser inaugurat el 13 de juliol del 1929 pel dictador Primo de Rivera, i pocs mesos després, el 1930, va rebre dures crítiques, que van acabar triomfant, perquè el 1931 ja havia estat desmantellat. Hi havia qui el veia com un monument del “gust de la dictadura” i d’altres el detestaven perquè actuava com a pantalla, bloquejant l’entrada a Gràcia a través del seu carrer principal.
L’Ajuntament va enterrar per sempre el projecte original i mai es va urbanitzar el jardí d’estàtues en el gran parterre allargassat que s’havia d’estendre des dels peus de la font fins a tocar de l’avinguda de la Diagonal. Les escultures de la gran Diana o la Nimfa que es desvetlla es van perdre per sempre i d’altres, com la Nimfa que es pentina, van exiliar-se a un nou emplaçament urbà.
