Alta vergonya espanyola

Un periodista en exercici a Barcelona ha de saber que si ha quedat sec de notícies només cal que es planti a la plaça de Sant Jaume i allí segur que pesca alguna cosa. Si no passa un conseller camí de Palau, passa una consellera o un regidor de l’Ajuntament, i si ni l’un ni l’altre passen, o en passar callen, només cal esperar que en un moment o un altre, per una o una altra entrada de la plaça, faci irrupció un grup portant una pancarta i una reivindicació, i ja se sap que una pancarta sempre és una notícia. Des de fa algun temps, i cada vegada més, hi ha un altre lloc de la ciutat on la pesca de la notícia és pràcticament segura. Es tracta de l’estació central de Sants, epicentre del desastre ferroviari que tenalla el país i que és font cada dia de titulars, en aquest cas tots negatius, tots escandalosos.

Va tot tan malament, és tan imprevisible el servei ferroviari, genera tanta tensió en els usuaris el no saber si el seu tren anirà bé, que tot plegat sembla fet a propòsit per desmoralitzar la gent i, de passada, el territori sencer. És una evidència que la millor manera d’enfonsar un país és fer que les seves infraestructures no funcionin o que no estiguin a l’altura de les necessitats de moviment de persones i mercaderies i a vegades es té la impressió que l’endèmic dèficit inversor de l’Estat a Catalunya respon a aquesta estratègia d’impedir que el país s’envoli.

Com que el país sempre ha estat dinàmic i no ha pogut mai confiar en l’Estat, és per això que en el seu dia va sorgir de la societat civil la iniciativa de construir-hi el primer tren, al Maresme, i quan aquests van entrar en la dinàmica de l’alta velocitat, va ser aquí abans que cap altre lloc on es va reclamar la construcció del que aleshores s’anomenava TGV. I va passar tant de temps que quan els trens ràpids van arribar finalment a Barcelona aleshores ja es deien AVE, una alta velocitat espanyola que amb el pas dels anys fa mèrits per ser l’alta vergonya dels espanyols.

Perquè és literalment una vergonya que els greus dèficits de puntualitat, informació a l’usuari i gestió d’incidències que tradicionalment han afectat el servei de Rodalies ara ja estiguin tocant de ple el servei de l’alta velocitat.

Així ho van poder constatar divendres passat els passatgers d’un tren amb numeració 8287 i amb destinació a Figueres que van sortir amb retard de Barcelona després de veure com el seu tren se suprimia i s’havien de resituar en un altre, el 9737/34137, amb sortida de Sants i destinació a Lió. Després d’intentar entendre què passava, i d’anar d’un costat a un altre del vestíbul per acabar a la via 6, els passatgers van ocupar els seus seients al tren i, de manera espontània, van començar a socialitzar el seu disgust explicant les vivències pròpies d’altres viatges, recents, tots amb incidències. La història més al·lucinant va ser la d’un home que s’ha convertit en un habitual de la connexió entre Barcelona i Lió, que en un viatge recent va quedar hores aturat, en el no res, sense llum, sense aigua, sense informació, per acabar arribant a les quatre de la matinada a Barcelona.

“Es poden explicar tantes coses que s’en podria escriure un llibre”, deia l’home sense saber que les seves paraules eren escoltades per algú i servirien, si més no, per a una primera entrega en forma d’article en un diari