Mentre les polítiques d’estrangeria es continuïn promovent amb el discurs de “control”, “seguretat” i “unió” d’uns estats, el que s’aconsegueix és l’augment de les desigualtats dins i fora de les fronteres dels estats afectats. Es reforça un relat miserable i destructiu per a qualsevol societat. Aquelles forces polítiques que anhelen l’statu quo, anticipen un espai electoral i polític per no acabar emmordassats per les dels grups de més enllà de l’extrem ideològic dret. Jugant a veure qui és més racista!

La direcció empresa en les polítiques migratòries a l’agenda política ha anat en la direcció del “control” perquè segueixin exercint un paper per satisfer la maquinària capitalista. Mà d’obra barata, forta i silenciosa. La pregunta aquí és si mai la qüestió migratòria ha ocupat un espai de debat polític que conciliï el canvi de les societats occidentals i el reconeixement de la responsabilitat de les raons per les quals una persona migra. De fet, cal seriosament una reflexió del que s’ha mal anomenat “gestió” de la migració, concretament d’aquella provinent del vell continent africà. Serà difícil, però, quan constantment s’ha abordat des d’un punt de vista liberal i, per tant, s’ha privat les persones migrants d’una independència econòmica que els permetin viure i participar en la vida pública amb garanties i condicions dignes per defensar-se.

El que podrà ser la pràctica de la delegació de les competències en matèria d’estrangeria sobre la devolució i l’expulsió, entre altres, de persones migrants, definitivament pot comportar un retrocés en les polítiques que han format fins ara tot un teixit de cohesió social al país. Efectivament, aquest gir tan extrem en un discurs brutalment “criminalitzador” de la migració pot estar destrossant pactes comuns i gairebé sagrats entre grups polítics per una societat catalana per a tots. I també el discurs essencial i la recent acció institucional “antiracista”. No ens podem permetre estira-i-arronses intra i entre institucions sobre el respecte dels drets humans, en aquest cas, de les persones migrants. Avui, no es poden debatre aspectes fonamentals que tenen com a objectiu la cohesió i la convivència de tots els grups socials que formen un territori. Aquest país el fan moltes persones, de procedència, creença i color de pell diverses.

Hem de poder parlar d’incomoditats que emanen d’un aferrament a privilegis per transformar una realitat que segrega les persones pel seu origen, poder adquisitiu, color de pell… Necessitem una Catalunya que s’ha de posicionar fermament en contra de qualsevol discurs amb ínfules de superioritat venent un relat de “protegir” mentre que allò que amenaça és el que crea desigualtats. El que impedeix donar més autonomia al no-blanc o migrat és la consciència present del neocolonialisme que impregna les relacions desiguals d’un nord sobre un sud global. La migració no és invasora, és una conseqüència.

Parlar de “control de la migració” és com dir que la globalizació es pot controlar. No té cap sentit. Un discurs de categoria racista, classista i xenòfoba extrema. Ah! I es plantejarà parlar de gestió en un escenari en què el sud global pugui asseure’s a la taula com un igual, sense unes estructures que nodreixen la dependència política i econòmica amb el nord? Com qualsevol jove que pot perseguir el seus somnis i té esperances… que busca la supervivència. Quan no ha vist oportunitats properes, ni un sosteniment que li permeti veure un horitzó estimulador, cuina un remei. Res més encoratjador que deixar la teva terra, tant si s’arriba amb pastera, com si s’arriba amb un visat. Aquesta és la realitat. I cal posar al centre l’acolliment humà i madur del jove que arriba, i del que ha nascut i crescut en terres catalanes fruit de la migració. En definitiva, de tots aquells que representen una força de treball compartida entre els seus països d’origen i els països del nord global. Perquè migrar, senyors, és un dret! I si d’alguna cosa estem segurs, des de l’antiracisme, és que el relat enfocat al “control” que estan agafant les polítiques migratòries complica, cada vegada més, la possibilitat de parlar de transformació social al nord, i més sense unes estructures relacionals més humanes i més dignes amb el sud.