Fa 15 dies que es va celebrar a Lloret de Mar una trobada d’investigadors experts en turisme de costa de tot l’arc mediterrani, les Balears i les Canàries, organitzada per la càtedra que porta el nom de Climent Guitart, un gran referent empresarial del sector. Es va avançar un fet destacable: si les previsions es compleixen, aquest any Catalunya serà la major regió turística del món. En la ponència inaugural, un dels nostres grans economistes, el Dr. Joan Tugores, va demostrar amb dades del Banc d’Espanya que tot el gran superàvit de la balança de pagaments de l’any 2024 es corresponia perfectament amb l’aportació econòmica que fa el sector turístic a l’economia espanyola. I, per això, va expressar amb vehemència: “Ja n’hi ha prou de desprestigiar el sector turístic!”, tot reclamant que tingui el reconeixement polític i social que es mereix.

El rebombori actual és sobre la taxa turística. En realitat, des que es va implantar no ha tingut cap efecte negatiu i la proposta actual de duplicar-la a tot Catalunya no va gaire més enllà d’actualitzar-ne el valor i apujar-la lleugerament. Significarà, doncs, una pèrdua de competitivitat per al sector turístic? Atès que a la costa catalana els preus turístics del 2019 al 2024 han augmentat entre un 25 i un 36%, amb els preus actuals l’increment de la taxa turística representaria entre un 1 i un 3%. Per tant, no s’esperen en absolut efectes negatius sobre la competitivitat del sector. Encara més, si la major recaptació per la taxa va destinada íntegrament a engruixir els recursos municipals, pot tenir efectes positius perquè són aquests els que des de sempre arrosseguen més dèficits d’inversió. L’explicació és fàcil d’entendre: reben ingressos per la població censada i, en canvi, han d’assumir despeses per atendre una població que es multiplica per 2, 3 o més en èpoques d’alta demanda. La llei d’hisendes locals ofega els municipis turístics i cal oxigenar decididament les seves finances.

Ara bé, el recàrrec municipal podria tenir conseqüències adverses per al sector si no es regula correctament. El recàrrec ja s’aplica des de fa anys a Barcelona sense problemes perquè té un turisme molt estable tot l’any. Tanmateix, no seria gens raonable que al conjunt de Catalunya s’hi volgués aplicar la mateixa fórmula perquè el turisme a la resta de comarques catalanes és ben diferent: arreu impera l’estacionalitat i una diversitat de preus extraordinària, fins al punt que la generalització del recàrrec podria significar un increment desorbitat del preu turístic (en algun cas del 30%) i això sí que significaria una pèrdua de competitivitat inassumible. Val a dir, doncs, que –per evitar complicacions– el recàrrec no s’ha de deixar a discreció de cada municipi.

Una proposta raonable seria la que ara mateix s’estudia a les Balears, que consistiria bàsicament a incrementar més la taxa turística durant els mesos d’alta demanda i eliminar-la els de temporada baixa, sense recàrrecs municipals. Així s’afavoreix també la desestacionalització del turisme. Aquesta estratègia també aportaria més eficiència i productivitat a l’economia catalana. Cal revisar la proposta actual a Catalunya. D’altra banda, convé aplicar sordina a l’incessant missatge mediàtic que tenim massa turisme, perquè no s’ajusta a la realitat de tot el nostre país. Hi ha comarques de l’interior i el Pirineu on l’activitat turística recula des de fa 15 anys. Encara més, a la Costa Brava tot just l’estiu passat es varen recuperar les xifres de negoci de l’any 2019. Per tant, no és admissible que s’apliqui al conjunt de Catalunya el model barceloní, perquè en realitat posa de manifest el desconeixement de l’estructura turística a gran part del país.

També cal revisar la justificació de la proposta perquè no es pot dir que hem de corresponsabilitzar els turistes per la manca d’habitatge a bona part de Catalunya. No és bàsicament el sector turístic el que ha causat la manca d’habitatge a preus assequibles. Manca habitatge gairebé arreu del país. Si es vol promoure la redistribució per habitatge, potser cal gravar amb un tipus més elevat l’impost sobre béns immobles a les segones residències, per dedicar la major recaptació a construir nou habitatge assequible. Ja hi ha estudis que avalen aquesta opció, que permetria eixugar el deute dels municipis i alhora oferir la possibilitat real de construir habitatge públic als pobles i ciutats. La societat, certament, ha de percebre l’aportació del sector turístic, de la mateixa manera que el personal haurà d’explicar bé als turistes per què han de pagar aquesta taxa, amb un relat que pugui ser ben rebut. A les Balears la taxa s’anomena “ecotaxa” i el nom ja fa la cosa. A Roma expliquen que és per mantenir el patrimoni històric i la taxa també es paga a gust. Quin relat volem a Catalunya? No pot ser el mateix que a Barcelona! Al Pirineu n’hi pot haver un; a la Costa Brava, un altre, i el turisme rural de tot Catalunya també pot tenir el seu propi relat. En síntesi, cal una reforma de la llei d’hisendes locals i repensar la proposta actual de la taxa turística. La gestió pública no ha de frenar la millora del sector turístic català.