Progrés i equilibri

Sovint es publica si l’última xifra de determinades variables econòmiques del país puja o baixa, poques vegades en veiem l’evolució a llarg termini i, menys encara, els canvis desiguals que es produeixen a les contrades catalanes. Tanmateix, s’estan consolidant cada vegada més desigualtats territorials.

Unes dades per reflexionar. Segons càlculs provincials de l’INE, l’any 1980 Tarragona ocupava el segon lloc en el rànquing del PIB per capita de les províncies espanyoles; Girona, el quart; Lleida, el sisè, i Barcelona, la novena posició. Vint anys després, ja s’havia reculat: Tarragona era la quarta; Girona, la vuitena; Barcelona continuava la novena, i Lleida, al darrere. I, vint-i-dos anys després, el 2022, que és l’últim any del qual disposem de dades oficials, Barcelona (33.369 €) passa a la sisena posició i deixa enrere Girona (32.829 €), Tarragona (32.150 €) i Lleida (30.863 €). Per tant, més enllà dels cicles econòmics viscuts, ara la prosperitat a Catalunya està més centralitzada que mai. Creixem, però creixem més desigualment.

Els successius Governs visiten tot el país: inaugurant carreteres i edificis, posant primeres pedres, anunciant ajudes i un llarg etcètera d’infraestructures i serveis necessaris, però cal preguntar-se: han estat suficients? És evident que l’àmbit d’anàlisi no poden ser només les províncies, sinó que en certs aspectes l’abast ha de ser municipal i, atesa la mobilitat de persones per la feina, l’accés a l’habitatge, la localització dels serveis i altres variables rellevants, el marc més adequat podria ser la comarca. En aquest sentit, recentment s’ha publicat l’estudi Les polítiques de reequilibri territorial a Catalunya, elaborat pel Consell de Treball, Econòmic i Social, en què es manifesten categòricament els desequilibris que han empitjorat als municipis en aquests darrers vint anys.

L’anàlisi comarcal també esdevé rellevant. Durant el període 2008-2023, a les comarques dels Pirineus es dibuixa una pèrdua important d’activitat econòmica que hauria d’encendre alarmes, de la mateixa manera que a les comarques d’interior s’aprecien unes taxes de creixement molt minses. Més en concret, hi ha dotze comarques que han perdut població, catorze on el sector industrial recula i, amb molt poques excepcions, el sector agrari cau arreu de Catalunya. A tall d’exemple, ens serveix perfectament la comarca del Ripollès, que en els darrers temps ha esdevingut “mediàtica” per qüestions de caire polític, però també hauria de ser notícia perquè exemplifica molt i bé les grans desigualtats territorials que hi ha a Catalunya. Del 2008 al 2023, hi ha caigut l’activitat agrària, la construcció, la indústria i el turisme. Per acabar-ho d’adobar, fa pocs dies es va fer públic el tancament d’una altra empresa tèxtil familiar que havia arribat a tenir un centenar de treballadors. Perquè, als segles XIX i XX, el tèxtil va saber aprofitar els cabals del Ter i el Freser per generar la seva pròpia energia mitjançant els salts d’aigua, s’hi varen fer colònies industrials i després, també, blocs de pisos perquè la gent que hi treballava pogués viure al mateix poble. Ara tot això sembla música celestial, i convindria recuperar el valor d’aquest model empresarial –sostenible des del punt de vista ambiental i social– per fer-lo econòmicament viable.

Si Europa ja aposta per una nova indústria verda, què badem a Catalunya? Tenim moltes petites empreses i empresaris amb capacitat d’impulsar aquesta transformació verda des de les comarques i, contràriament, fa massa anys que les polítiques desplegades condueixen a més desequilibris. Potser, doncs, s’haurien d’escoltar altres veus per assessorar el govern, generar nous projectes de país i, en definitiva, emprendre iniciatives que ens permetin convergir en oportunitats i més riquesa per al país sencer. En aquest sentit, el discurs nadalenc del president Illa apel·lant a la “fraternitat territorial” de Catalunya i Espanya per cercar una prosperitat compartida va ser oportú, bé que també cal aplicar el mateix discurs internament a la mateixa Catalunya, perquè ara la concentració empresarial al territori encara es referma. S’han d’obrir noves oportunitats a les comarques, d’acord amb la seva especialització, avantatges comparatius i dotació de recursos. Altrament, no hi haurà prosperitat si deixem enrere una part important del país, tal com s’ha esdevingut en els darrers temps.