Una ciutat com Barcelona és un espai tan extens i divers, amb tantes possibilitats de fer i desfer, que s’acaba perdent el compte de les activitats de tot tipus que s’hi duen a terme. El cap de setmana passat va ser l’oci en forma d’esdeveniment esportiu de primer nivell el que es va desenvolupar en forma de sessió continuada concentrat a la muntanya de Montjuïc i avui és un altre tipus d’activitat la que pren el relleu i el protagonisme en forma de protesta non stop. Ja se sap, la vida és contrast, blancs i negres, anar i venir, i un dia toca gaudir i un altre arremangar-se per fer costat a una causa noble. Avui és el carrer el que convoca a dues activitats en forma de concentracions de protesta, totes dues amb arguments de pes per part d’aquells que les organitzen amb l’objectiu que siguin secundades massivament.

Si s’ordena la cosa per horaris, la primera cita és a les 12 del migdia a l’estació de Sants de Barcelona. La convocatòria la fa l’Assemblea Nacional Catalana per denunciar el dèficit d’infraestructures que afecta el país i posar aquesta realitat com a exemple de la necessitat de construir un estat independent. “Pels trens que ens mereixem, independència. És l’única via”, és el lema d’aquesta convocatòria, que té un precedent ja llunyà en el temps, el de la manifestació que l’1 de desembre del 2007 va omplir el centre de Barcelona amb el mateix propòsit de denunciar l’oblit a què l’Estat ja sotmetia aleshores Catalunya en la qüestió de les infraestructures.

Aquella manifestació de fa quasi 18 anys va ser l’antecedent de totes les que van venir després de caire netament independentista i no deixa de ser un sarcasme que, transcorregut tot aquest temps, el més calent sigui a l’aigüera i el país no tingui ni trens ni un estat propi, que no vol dir res més que una administració propera que treballi per revertir la situació.

Quan acabi aquesta convocatòria no faltaran gaires hores perquè, a les 6 de la tarda i en un lloc proper a l’estació de Sants, la plaça d’Espanya, arrenqui una manifestació del Sindicat de Llogateres sota el lema “Abaixem els lloguers, acabem amb el negoci de l’habitatge”. No deixa de ser sorprenent que en un mateix dia i amb tan poc marge de diferència hi hagi convocades dues protestes que volen ser de calat social. Però aquesta és la hiperactivitat de Barcelona i, a més, enlloc no està escrit que els que vagin primer a Sants no puguin anar després a l’altre acte o els que prioritzin la manifestació del sindicat de l’habitatge no comencin mobilitzant-se al matí per uns trens dignes.

I tindria sentit que les dues mobilitzacions es fessin costat i sumessin, perquè un país que es vulgui independent ha de voler ser, abans que cap altra cosa, un país just, que treballi per resoldre crisis socials com la de l’habitatge. I a la vegada, els que avui encara són expulsats de Barcelona pels preus impossibles dels pisos han de ser els primers interessats en una xarxa ferroviària que funcioni o, si més no, en tenir un estat nou que s’atreveixi a solucionar un problema i l’altre.

Certament, hi ha pocs dies com el d’avui en què l’expressió “fer dissabte” pren més força. Fer dissabte per endreçar trens, habitatge i el que faci falta. Un dissabte per prendre partit, per plantar cara, un dissabte per començar a fer neteja d’una vegada.