Impunitat madrilenya

Amb els anys i la per­se­ve­rança de molta gent van aflo­rant algu­nes de les acci­ons i deci­si­ons que han carac­te­rit­zat l’Estat espa­nyol en la dar­rera dècada de con­flicte polític entre Cata­lu­nya i les elits polítiques, econòmiques i fun­ci­o­na­ri­als de Madrid. En alguns casos, aques­tes acci­ons s’han fet més evi­dents perquè han impli­cat ter­cers països, com en el cas de la Banca Pri­vada d’Andorra, que va ser reben­tada amb la intenció de con­tro­lar uns supo­sats comp­tes opacs de líders inde­pen­den­tis­tes que ni tan sols no exis­tien. En d’altres, l’acció sub­terrània de l’Estat ha demos­trat que els ser­veis d’intel·ligència espa­nyols són prou estúpids per pagar un sou men­sual a un imam que, en paral·lel, estava orga­nit­zant uns atemp­tats que van aca­bar amb setze morts als car­rers de Bar­ce­lona i Cam­brils.

A tot això s’hi suma la poca ver­go­nya poli­cial i judi­cial que ha afec­tat les vides de cen­te­nars de per­so­nes amb l’única culpa de ser inde­pen­den­tis­tes i, alhora, el des­ver­go­nyi­ment polític dels par­tits del sis­tema espa­nyol que ho han fet pos­si­ble. De la monar­quia espa­nyola, en fi, és difícil fins i tot des­criure’n el cinisme inter­ge­ne­ra­ci­o­nal.

Però de tot ple­gat el que crida més l’atenció és la impu­ni­tat. Dic­ta­du­res a banda, tots els estats tenen cla­ve­gue­res, en major o menor mesura, però la superes­truc­tura democràtica es veu obli­gada a actuar quan aques­tes deci­si­ons sub­terrànies aflo­ren. L’Estat espa­nyol, en canvi, té un sis­tema de mit­jans de comu­ni­cació tan cor­tesà que ha gene­rat una opinió pública amorfa que, para­do­xal­ment, només es mobi­litza en favor de les raons d’estat. Així va ser durant mol­tes dècades d’abu­sos al País Basc i així ha estat quan ens ha tocat el rebre a Cata­lu­nya. Bona part de la soci­e­tat espa­nyola es mou dar­rere dels lemes here­tats del fran­quisme i una part més gran encara és total­ment insen­si­ble als usos democràtics. L’opinió pública espa­nyola no ha gene­rat els pro­ble­mes, cer­ta­ment, però n’impe­deix les solu­ci­ons.