Sempre m’ha cridat l’atenció veure en fotos d’actes amb una gran presència de representants del món econòmic la baixíssima presència de dones. Les altes esferes del món sindicalista no han estat gaire diferents els últims anys, ja que les secretaries generals del principals sindicats han ostentat noms masculins. Celebro, per això, que CCOO hagi escollit Belén López com a secretària general a Catalunya. I m’alegro també que el seu discurs inaugural hagi donat protagonisme al que ha descrit com a “mirada de les dones feministes de classe treballadora”. Una mirada que, al seu parer, ha de revertir en la concepció de les cures, un tema prou important per necessitar un pacte d’estat. I en la millora de les condicions, precàries molt sovint, de les professionals del sector. Un pacte estatal seria una bona oportunitat per canviar el model de cures actual, que recau en bona part en la família. És a dir, en les dones de la família, que són les que sobretot s’agafen reduccions de jornada o excedències per tenir cura de fills i pares. També s’externalitza aquesta tasca en treballadores amb pocs drets laborals, sovint. En els països més avançats en protecció social, les cures recauen en bona part en l’administració. En un país com el nostre, amb un pes de la família més gran que el d’altres països europeus, potser ens costa més delegar en els governs la cura dels éssers estimats. O potser és que ens resistim a pagar més impostos. Però el que no és just és que la càrrega caigui majoritàriament en el mateix cantó, amb les desigualtats que això provoca.