El personatge més irreverent, contestatari i lliure de la literatura infantil, Pippi Langstrump, torna, i per primera vegada en català, a Betevé. M’encurioseix quin impacte tindrà la sèrie entre el públic infantil i adolescent quan segueixin les històries d’aquesta nena de nou anys que viu sola, amb un cavall i un mico, i que en el seu moment va fondre tots els estereotips de gènere. La meva generació la vam conèixer com a Pippi Calzaslargas, a partir del 1974, quan la tele, aleshores només TVE, va emetre la sèrie sueca inspirada en les novel·les d’Astrid Lindgren. Era divertida, feliçment lliure i es valia per ella mateixa. No crec que a cap dels boomers que la seguíem aleshores ens passés pel cap de plantar-nos a casa per anunciar que havíem decidit de viure sols i que ja ens en sortiríem com la Pippi. Però entre la nena pigallosa de trenes impossibles, un jove Marco que recorria sol mig món buscant la seva mare, o una Heidi lliure als Alps lluny de la temible Rottenmeier vam aprendre, potser sense saber-ho, que la llibertat és un bé molt preuat, que no té distinció de gènere i que les nenes, com els nens, podíem escriure la nostra pròpia història. Només demanaria als pares joves que, en un afany de protecció dels fills, no temin la Pippi i la seva llibertat. Que en temps del políticament correcte encara som capaços d’enviar-la als serveis socials.