La primavera és l’època ideal per visitar el patrimoni natural del nostre país. La fauna i la flora gironines estan esplèndides, més enllà de les al·lèrgies, especialment després de recuperar el nivell hídric dels nostres rius i pantans. Amb un grup d’amics vam visitar un dels paradisos de la demarcació per excel·lència: els Aiguamolls de l’Empordà. Quina meravella! En Santi, tot un expert en ocells, flors i bolets, ens feia de guia. Mentre gaudíem del llarg passeig, no vaig poder evitar pensar en una de les visites a Vitòria-Gasteiz. La ciutat, un perfecte exemple d’estima per la natura, compta amb una corona verda que serveix de pulmó als ciutadans, de cinturó de seguretat pel creixement urbanístic especulatiu i de respecte al planeta per a les generacions presents i futures. Però, malgrat el bon record, no deixo de pensar amb cert disgust que a casa nostra tot el que més s’assembla a aquella corona només són els aiguamolls. De la resta, tot el que té a veure amb la planificació dels espais de convivència urbana, el que més m’ho recorda és la setmana de decorat i d’escenari que és Girona, Temps de Flors. Admeto que és una bona setmana. La ciutat està espectacular. Els patis, jardins i carrers del Barri Vell, i de molts barris de la ciutat, estan exultants. També és cert que la gentada sovint ofega i està a punt d’esquerdar les costures de la ciutat. Però només dura vuit dies. La resta de l’any, i amb comptades excepcions, la ciutat viu sotmesa a una manca absoluta de planificació verda. Quan no és el parc Jordi Vilamitjana, usat com a eina llancívola contra els rivals polítics, és el parc de les Pedreres, que pretén justificar una subvenció europea. O la manca de verd a la renovada avinguda de Sant Narcís. Els qui més perden en tot això som els veïns. Mentre a molts racons de la vella Europa, la sensibilitat mediambiental porta les ciutats a aplicar la regla 3-30-300 (3 arbres davant de casa, amb un 30% de superfície verda en el barri i no més lluny de 300 metres de la llar), a Girona sembla que ens sobri verd per tallar arbres i per fer malbé parcs urbans que són veritables refugis climàtics i cau d’una fauna en risc. Gaudir dels beneficis de la natura no hauria de ser, només, cosa de vuit dies.