“Coses de Trump”

A aquestes alçades tothom ja hauria de tenir clar que Trump és alguna cosa més que un tipus excèntric i capriciós. S’ha de reconèixer, però, que aquell to de cara que depèn del dia gravita entre el rosa pujat i el taronja ganxito alimenta la idea d’això, de personatge histriònic, sensació que no fa res més que amplificar-se quan un escolta propostes com ara la de tornar a obrir la presó d’Alcatraz. “Coses de Trump” és la reacció instantània, fins a cert punt de condescendència, que a un li ve al cap. Però després d’uns segons de riure sorneguer, amb imatges rebotant pel cervell de Clint Eastwood ideant aquella fuga ancestral o Ed Harris protagonitzant un complot militar delirant entre aquells murs tenebrosos, un aterra a la realitat i pren consciència que sí, que és fins i tot probable que això acabi passant, i que acabem veient persones acusades de ves a saber què tancades per ordre del Despatx Oval en un penal que és en una illa i en unes condicions possiblement insalubres. I encara ho aplaudiran, això, aquí i allà.

Però entre astracanada i astracanada, si una cosa ha demostrat Trump és que, en tant que president de la nació més poderosa i gloriosa del món, té una enorme capacitat per desestabilitzar l’economia i el comerç global amb una sola decisió —els aranzels— o per reduir els drets humans bàsics a una mera declaració eufemística. El cas més evident és el d’aquest sàdic deshumanitzat de Netanyahu, que esperonat pels copets a l’esquena del seu col·lega ianqui no només està sembrant Gaza de bombes sinó que, ara, ha decidit posar una marxa més en el seu genocidi matant de gana els palestins que han pogut sobreviure. Per tant, comencem a assumir tots plegat que Trump no és ni un bufó ni un ceballot, sinó un tirà amb totes les de la llei que, això sí, té una veritable legió de fanàtics darrere disposats a riure-li totes les atrocitats. I això és el que més por fa.