Algun dia s’hauria de dedicar un assaig a la traça que tenia Josep Pla per titular els seus llibres i que també han heretat els editors de la seva obra pòstuma. Perquè no em negareu que Les cendres de la vida o La vida lenta, recopilacions dels dietaris inèdits de vellesa, o fins i tot Un cor furtiu, que sempre més relacionarem amb la gran biografia de l’escriptor, són igual de prometedors que Nocturn de primavera, La vida amarga, Notes del capvesprol o El passat imperfecte. Els títols són importants, com sabia prou bé un periodista bregat com Pla. Han de ser clars però invitadors, que és com dir amb una punta anticipadora del misteri, sense dir-lo i tampoc complicar-lo. És aquesta claredat diguem-ne intrigant, el que va buscar en el primer llibre que va publicar en català ara fa cent anys, si deixem de banda el quadernet sobre l’escultor Enric Casanovas de 1920. Coses vistes és un títol perfecte per a unes memòries, per a unes cròniques costumistes, per a una col·lecció de retrats i apunts de paisatge, per a certa prospecció narrativa, i aquest llibre, aparegut per primera vegada a Edicions Diana el maig del 1925 i rescatat el 1949 com a primer volum de les Obres completes de Selecta, és una mica tot això, és a dir, és tot Pla abans que el mateix Pla s’adonés que tota la vida escriuria sobre “coses vistes”. El llibre, tal com era, no es va reeditar mai més, esporgat i refet enmig dels milers de pàgines de la nova Obra completa a partir de 1966 a Destino, que ara per fi el recupera, en edició de Maria-Arboç Terrades. Pla tenia 27 anys; nosaltres continuem sent criatures de bolquers.