Veient quins han estat els seus resultats tangibles, cap acord, el millor que es pot fer amb aquesta última cimera de presidents autonòmics és elevar-la a un d’aquells exercicis existencialistes i metafòrics sobre què és Espanya que tant agraden a les tertúlies. Amb Pedro Sánchez reduint el seu paper al de comparsa que va venir a Barcelona a només una cosa, a esquivar bales, i amb els bascos fent el que essencialment fan sempre, anar absolutament a la seva, van ser Salvador Illa i Isabel Díaz Ayuso els qui possiblement van sintetitzar millor aquest combat ideològic imaginari a l’hora de plantejar dues idees confrontades, però no tan antagòniques del que l’aparença ens vol fer creure, del que seria el seu model d’estat.

Forçat segurament més per les circumstàncies de necessitar de sumar majories amb ERC, perquè si no ni això, el president de la Generalitat va aprofitar la trobada per tornar a treure a passejar aquella versió marca blanca del catalanisme tan seva, la que propugna que Espanya és una suma d’identitats singulars però sense extremismes que ens portin a reivindicar, per exemple, que el país que governa és un subjecte polític amb dret a ser reconegut com a tal. Castells per posar-hi folklore, la demanda del català a Europa, coca de Perafita per berenar i, sobretot, no tocar el voraviu a Madrid seria la idea. Com es va veure, però, divendres a Pedralbes, per a Ayuso això encara és massa i tot, ja que a banda d’acreditar que, de mala educació, la presidenta madrilenya en va sobrada, en la seva rebequeria ens va deixar clar que, per a ella, la peculiaritat de l’Estat és un argument per plantar batalla i caçar vots. Bocata de calamars, i per a tothom, seria en aquest cas la recepta. Amb l’independentisme deambulant grogui pel quadrilàter, aquest és el debat institucional entre governs. Susto o muerte, que diuen per allà.