El país de Garzón

Un jutge que escriu llibres sobre la seva feina, que surt a la tele cada dia i que va de cacera al jutjat no està preparat per ser caçat. Del país a què s’ha entregat tancant els ulls davant la tortura quan ha calgut, Garzón només en podia esperar agraïments. Ara deu llegir llibres de Machado tot reflexionant sobre l’eterna teoria de les dues Espanyes. I això és enganyar-se.

D’Espanya només n’hi ha una. I, amb el permís de molts espanyols que individualment sí que ho desitjaven, mai ha volgut trencar amb la dictadura. Aquest orgull infantil per una Transició no rupturista només pot provocar disgustos. Fins i tot els que s’autoproclamen defensors de la memòria històrica hi posen traves. Per això la Falange és legal i els jutges n’autoritzen manifestacions, i hi ha advocats de l’Estat falangistes –amb carnet– i magistrats i fiscals que es neguen a revisar la condemna a Lluís Companys.

En aquest país, el de Garzón, no és estrany que un tribunal faci seure el superjutge al banc dels acusats per una discrepància jurídica que s’hauria resolt amb una interlocutòria per anul·lar el procés, si algú legitimat per fer-ho hi hagués presentat un recurs. S’hauria fet així, però el que es remenava era el franquisme i Franco no ha mort. No al país de Garzón.