Junts podem!

Els crítics d’ERC es fusi­o­nen. Els sec­tors que lide­ren Joan Car­re­tero i Uriel Ber­tran con­fir­men la seva unió en un arti­cle con­junt. Després de set­ma­nes de nego­ci­a­ci­ons, Rea­gru­pa­ment.Cat i Esquerra Inde­pen­den­tista, sor­gits com a movi­ments crítics amb el rumb de la direcció repu­bli­cana, han deci­dit enge­gar un procés de fusió que es con­cre­tarà en un pri­mer estadi en can­di­da­tu­res con­jun­tes als con­gres­sos regi­o­nals que ERC cele­brarà durant els dos pròxims mesos, tal com va avançar l’AVUI

"Som inde­pen­den­tis­tes i sabem que el nos­tre país pot acon­se­guir la inde­pendència. Cada any noves naci­ons asso­lei­xen la seva lli­ber­tat. Perquè en el món glo­bal en què vivim dis­po­sar d’Estat propi, poder deci­dir lliu­re­ment el que més convé a cada moment, és un requi­sit indis­pen­sa­ble per a qual­se­vol nació que es pro­posa pro­gres­sar. I els Països Cata­lans no en som una excepció. El dilema a què ens enfron­tem com a cata­lans és sem­blant al que s’enfron­ten Escòcia o el Que­bec, o al que han resolt  Mon­te­ne­gro o Eslovàquia; inde­pendència o perifèria que s’empo­breix. Al món només comp­ten els Estats, cada vegada més inter­de­pe­nents, sí, però con­ser­vant tots ells la seva sobi­ra­nia i el dret de deci­dir per desen­vo­lu­par-se en lli­ber­tat.

No admet més dub­tes
L’evo­lució del món i la situ­ació d’espoli i crisi en què es troba avui Cata­lu­nya no admet més dub­tes ni vacil·laci­ons. Ni més divi­si­ons. Estem sot­me­sos a un Estat espa­nyol que s’enfor­teix i ens empo­breix. I que  sem­pre ha apro­fi­tat les acti­tuds covar­des dels par­tits cata­lans i les divi­si­ons del cata­la­nisme, de l’inde­pen­den­tisme i, ara, d’ERC, per impo­sar-nos els seus dic­tats. Ho vam evi­den­ciar fa un temps amb les reta­lla­des que va patir l’Esta­tut i ho tor­nem a tas­tar, de nou, amb el que s’està con­ver­tint en la segona part d’aquell des­as­tre: les rebai­xes en la nego­ci­ació del model de finançament. Un finançament just i ade­quat, per cert, sense el qual s’agreu­jarà la situ­ació de les famílies i de les empre­ses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nos­tre.

Aquests epi­so­dis ens ense­nyen que només ens en sor­ti­rem si, amb urgència, bas­tim un pro­jecte que no s’arronsi davant de l’Estat espa­nyol i comen­cem a superar la inèrcia de divi­si­ons que ens han debi­li­tat. Cer­ta­ment, no serà una tasca fàcil, perquè implica can­viar el sen­tit nega­tiu de la nos­tra història recent. Però si ens ho pro­po­sem de nou, amb coratge i humi­li­tat, i amb l’experiència que hem acu­mu­lat, estem segurs que és pos­si­ble tei­xir tota la xarxa de com­pli­ci­tats que neces­si­tem per gua­nyar. I com que per tei­xir i cosir el que cal és posar fil a l’agu­lla, Rea­gru­pa­ment.Cat i Esquerra Inde­pen­den­tista fem el pas i ens unim, i comen­cem a cami­nar, des d’ara, com a Rea­gru­pa­ment Inde­pen­den­tista.

Inde­pen­den­tisme majo­ri­tari
Tre­ba­llar ple­gats ens ser­virà per donar una nova empenta a l’inde­pen­den­tisme en un moment en què té pos­si­bi­li­tats d’esde­ve­nir majo­ri­tari i que no podem des­a­pro­fi­tar. Si alguna cosa ha que­dat clara a Cata­lu­nya aquests dar­rers anys, ha estat el fracàs cla­morós de tots els par­tits en l’intent il·lús per refor­mar Espa­nya a través d’un nou Esta­tut. Demos­trat empírica­ment, al nos­tre país només li queda un camí per pro­gres­sar: con­for­mar un reno­vat pro­jecte inde­pen­den­tista, seriós, capaç de plan­tar cara a l’Estat i de superar les tre­mo­lors de cames dels que pac­ten a Madrid, i dis­po­sat a  mobi­lit­zar i a aglu­ti­nar les millors ener­gies al seu vol­tant.

Sí, aquest és el pro­jecte que exi­geix cada vegada més gent i que volem impul­sar a ERC; el de la fer­mesa, el del coratge i el de la il·lusió. El pro­jecte de canvi que farà més forta l’única força política que avui pot acon­se­guir un Estat per a Cata­lu­nya. I per a desen­vo­lu­par-lo la uni­tat torna a  ser necessària. La nos­tra volun­tat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afe­gir al canvi i a ERC  totes aque­lles per­so­nes que cre­uen que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens bus­qui con­tra ningú perquè no ens hi tro­barà.

Espa­nya i la democràcia
Final­ment, volem fer una reflexió i una crida a tot­hom. És cert que som molts els que avui desit­gem la lli­ber­tat de la nos­tra nació. Molts més que en qual­se­vol altre moment de la nos­tra història recent. Som prou, fins i tot, per acon­se­guir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser cons­ci­ents que tot i les pode­ro­ses raons que tenim per mar­xar d’un Estat espa­nyol que espo­lia el nos­tre esforç, que ens impe­deix acon­se­guir el benes­tar que ens merei­xem o poder ense­nyar al món totes les poten­ci­a­li­tats que tenim com a ciu­ta­dans, la nos­tra inde­pendència, per canals estric­ta­ment democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de ten­si­ons perquè Espa­nya no és un Estat veri­ta­ble­ment democràtic.

Per tant, no n’hi ha prou que una majo­ria de cata­lans es pla­nyi en silenci o que ens quei­xem des de casa cada vegada que ens posen bas­tons a les rodes. Ni  podem come­tre l’error de creure que asso­lir un Estat propi és cosa només d’elits o de polítics pro­fes­si­o­nals.

Com­pa­nyes i com­panys, la lli­ber­tat i la inde­pendència naci­o­nal són con­ques­tes col·lec­ti­ves que només acon­se­gueix un poble en movi­ment, que reque­rei­xen l’esforç i la militància de país de totes i tots. “Ara és l’hora cata­lans”: així ens crida el nos­tre himne, i així ho pro­po­sem nosal­tres. És l’hora del Rea­gru­pa­ment Inde­pen­den­tista per rellançar el par­tit històric que ens ha de con­duir a la lli­ber­tat, Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya."