Camp xou. Estadi del FC Barcelona

Home, admeto que et calia una bona perruca. Per mantenir el teu adjectiu, encara que fos. Encara impressiones amb el body, però el teu pòrtland d’anys cinquanta, Porcioles fashion, començava a ser un greu atemptat al disseny de la meca postolímpica.

M’alegra que als 50 anys, sens dubte una edat perillosa en l’esport de la seducció, hagis decidit cobrir-te amb un vestit de lluentons. Així compareixeràs radiant i aflamencat els vespres de festa major, amb una alegria meridional ben pròpia dels nostres mandataris.

No puc compartir algunes veus que s’exclamen per l’excés de llums, i que rondinen contra les pol·lucions nocturnes que escamparàs. El que ara ens cal als barcelonins, precisament, és una exhibició de fulgor que espanti les tenebres, tot sabent que, si algun dia se’ns fonen els ploms, sempre podrem confiar en tu, al·logen colossal, per il·luminar les nostres vergonyes.

Felicito l’inefable Foster, que de ribots i xerracs no en vol saber res: a partir d’avui proposo que sigui rebatejat com a Norman el Lampista. I trobo molt bé l’objectiu últim de la brillant reforma, que consisteix a recuperar Ronnie el Tronera amb un desplegament autènticament carioca, propi dels Dancing days, on només el Gaúcho podrà trobar el (gol) nord gràcies a les seves proverbials ulleres de macarronet de disco. Seràs l’espectacle que ens mereixem. Un Camp xou per admirar des de fora i on, a la fi, les ensopegades de dins ja no ens trauran la son.