Universitat analfabeta

En una Catalunya independent, quin idioma regnarà a les universitats? La pregunta simulacre és útil, perquè ens ajuda a visualitzar una part del que perdem (o guanyem, depèn de com es miri) en pertànyer al sistema universitari espanyol.

En la majoria de països que la tenen petitona (la llengua), la tendència consisteix a mantenir l'idioma propi per als cursos de les carreres oficials. És a dir, si un holandès vol ser metge, rebrà classes en neerlandès, i un danès en danès, i un finès en finès. A l'hora d'abordar estudis més singulars, com ara màsters, postgraus, doctorats, o de llegir llibres i webs, o d'assistir a conferències i seminaris, el més probable és que hagi de canviar de llengua. Invariablement, la que haurà d'abraçar serà l'anglès.

Traduint el panorama al nostre paisatge universitari, si fóssim com Holanda o Dinamarca o Finlàndia, la llengua de professors i alumnes seria el català en les activitats col·lectives ordinàries. Una classe per a cent estudiants que volen llicenciar-se hauria de ser a la força en català. El professor que volgués guanyar-se la vida fent classes a futurs metges o historiadors o físics termonuclears hauria de tenir el nivell C, i el D i l'E i així fins a la Z, perquè hauria d'estar plenament alfabetitzat en català. Una altra cosa serien els llibres i els estudis més galàctics, que es farien en anglès.

La filosofia és molt transparent, i plena de seny: en tot allò que tinguem prou capacitat, l'idioma ha de ser el propi. Quan el grau d'especialització, d'excepció o de singularitat no ho permeti, aleshores en la llengua internacional, que és una i només una. Estem molt lluny d'aquesta situació, tant pel que fa a l'anglès com al català. De fet, la llengua que ocupa l'espai que en altres casos no ocuparia és el castellà. I aquest és el debat real: què hem de fer amb el castellà? No hi ha cap país independent, cap ni un, on una de les llengües acadèmiques principals sigui la dels veïns.

Quan el nostre govern fa un esforç, tremendament tímid, per tendir a un escenari holandès o danès, resulta que el bo i millor de la comunitat acadèmica pren les armes. Hi tenen tot el dret, a rondinar, però que sàpiguen que s'allunyen de la normalitat i de la modernitat que ens envolta. Que l'únic que defensen, al capdavall, és la força del castellà. I que en un futur de llibertat sobirana, les seves reaccions no entraran amb simpatia als llibres d'història.

L'únic que explica i justifica el rebuig a la normalitat és el petit detall que encara no som independents.