Són uns gitanos

Fa uns quants anys vaig viatjar a una zona d'Holanda, prop de Maastricht, no perquè tingués cap interès per la bucòlica ciutat que durant uns anys va ser emblema de construcció, però també de burocràcia europea, hi vaig anar resseguint algunes petjades de la Segona Guerra Mundial, un lamentable episodi històric que m'interessa. Allà vaig descobrir un gran contrast. El d'un cementiri d'aquells de pel·lícula gestionat encara avui pel govern dels Estats Units, amb les tradicionals creus blanques que omplien fins a l'horitzó un gran prat verd. Tot, magníficament cuidat i amb un monòlit que incloïa el nom de tots els soldats nord-americans que van lluitar i morir en aquella guerra contra la barbàrie nazi. A pocs quilòmetres hi havia un cementiri on s'havien enterrat milers de gitanos morts en camps de concentració. Abandonat, ple d'esbarzers, no es podia ni distingir-hi el nom de les víctimes si és que n'havien tingut mai, de nom, aquelles tombes. Cap govern, ni el d'Holanda ni el dels Estats Units, se n'havia preocupat mai. Evidentment, tampoc el govern dels gitanos, perquè els gitanos no tenen govern. Dic això perquè el president de la República Francesa està molt molest per la comparació de la seva expulsió de gitanos amb els fets criminals de la Segona Guerra Mundial. I potser té raó. Però els dos cementiris sí que es poden comparar. I demostra que en aquesta Europa, morts o vius, hi ha ciutadans de primera i de segona.