Un nyap al Museu d'Art de Girona

Els gironins, en general, no som gaire proclius a visitar el Museu d'Art de Girona, instal·lat a I'antic palau del bisbe. Molts consideren que si l'han visitat una vegada ja han omplert la seva mesura de coneixement museístic. Però aquells que en endavant gosin repetir la proesa d'aventurar-se en un lloc tan excepcional i extraordinari com aquest es trobaran amb una sorpresa, i és la presència d'un ascensor que permet accedir a la planta alta del museu des de la base de I'edifici... Una millora molt necessària, tota vegada que les escales que hi menen són de difícil accés, sobretot per a les persones grans. És d'agrair aquesta facilitat, tant per als visitants com per als empleats mateixos del museu.

Dit això, hem de mostrar la nostra disconformitat més absoluta amb el lloc escollit per instal·lar l'ascensor: un lateral del pati descobert interior renaixentista. Un espai que fins ara oferia un clima d'assossegament, que transportava l'esperit als segles passats. No cal recordar que és un dels edificis documentats des de més antic –segle desè– amb posteriors construccions gòtiques i renaixentistes. Les finestres que donen al pati, amb l'heràldica de diferents bisbes, són un testimoni en pedra de la història gironina, tan lligada a la de l'Església Catòlica.

Des d'aquest pati interior s'alça ara un cos quadrat –en definitiva, un ascensor revestit de fusta de roure no desbastada– per remarcar el seu caràcter “artesanal”, amb una base d'acer i amb una imatge reproduïda. Tots aquests additaments, motivats per la necessitat de minimitzar I'impacte visual de l'artefacte, no poden, però, fer oblidar el nyap que suposa la perpetuació d'aquest cos estrany en un lloc tan singular.

Els arquitectes encarregats del projecte –Joan Tarrús i Jordi Bosch, d'una dilatada i considerable carrera al conjunt del Barri Vell de Girona– ens mereixen molt de respecte, però ells es justifiquen assenyalant que es tracta d'un cos “desmuntable” (¿?), “que es podria replantejar en el moment que el Museu d'Art es reorganitzi ocupant nous espais del palau del bisbe” (sic). Tenim prou experiència tots plegats per recordar que a Girona les “provisionalitats” s'arrosseguen durant anys i panys. I, per altra banda, ¿ha estat impossible fer entendre al bisbe que era convenient fer un forat a l'interior de l'edifici del museu pel qual podia discórrer l'ascensor amb totes les garanties i sense cap impacte visual? Estem segurs que hi havia més d'un espai on ubicar l'ascensor. Haurà estat imprescindible malmenar el pati perquè en un futur –anys, dècades...– algú recuperi el sentit comú? És ben coneguda la reticència eclesiàstica a qualsevol nova concessió al museu, malgrat la dedicació i la generositat demostrada per les institucions del govern: fa anys que estan intentant crear un consorci que posi fi a I'actual dicotomia Generalitat-bisbat, però els clergues ho confien tot sempre al futur, coneixedors que, per ells, el temps actual compta poc.

El bisbe Camprodon –de grata memòria– va tenir la pensada d'anar-se'n a viure en un pis al mig de la ciutat, abandonant la seu episcopal. Gràcies a aquest gest conciliar es va poder fer el Museu d'Art, amb uns primers directors que van imprimir-hi caràcter i una concepció moderna.

Ara, però, estem en una altra època, i no pas precisament progressista.