Problemes de l'educació

Les èpoques preelectorals propicien el debat sectorial. És bo que sigui així, si hi ha amplitud de mires i coratge per afrontar els temes impopulars. Que l'educació tingui la consideració d'aposta de país suposa, precisament, situar-la al bell mig d'una reflexió en què convergeixen visions diferents, més que no pas blindar-la de tota controvèrsia, com si la unanimitat imposada garantís l'encert en la presa de decisions.

No són les ideologies, en la seva concurrència, el mal del nostre sistema educatiu, sinó llur insuficient confrontació amb les dades empíriques i els resultats que aporten els estudis solvents. L'impacte d'aquests marcs conceptuals en la realitat no sempre s'ajusta als objectius perseguits. Els experiments en enginyeria social tenen, sovint, efectes col·laterals imprevistos. Segons els informes PISA, els països més ben posicionats en els rànquings de qualitat educativa combinen l'estabilitat i la innovació, sense modificar gaire el marc normatiu i l'estructura organitzativa.

Al marge de temes de tanta notorietat com la digitalització de l'ensenyament, el nou calendari escolar o les retallades salarials, dues qüestions políticament incorrectes a debat. La primera: a Catalunya, a l'escola, hi ha un greu problema de governança. En l'imaginari d'una part significativa de la classe docent opera una fal·làcia: que exercir el poder vol dir, stricto sensu, dominar. La lògica que se'n deriva duu a diluir el poder per evitar el domini. Aquesta actitud resulta paradoxal i contraproduent en una època com l'actual, que reclama un retorn als valors republicans i un enfortiment de l'autoritat de base democràtica. Així, la figura del director no ha tingut fins ara les competències i el reconeixement deguts per exercir la important missió que la societat li confia.

Més enllà del lideratge excepcional d'algunes persones, això ha passat a l'escola pública i en alguns centres concertats, on la titularitat ha claudicat davant d'aquest estat d'opinió. Un dels mecanismes de rendiment de comptes per excel·lència, el consell escolar de centre, ha estat feble, per la seva composició i dinàmica de funcionament, i no ha contribuït a la governabilitat institucional. No es tracta d'una regressió ni d'introduir una cultura empresarial aliena al món educatiu, sinó d'acceptar el fet que les escoles són institucions amb uns objectius a assolir, d'enorme importància i complexitat,  i que s'han de gestionar bé els molts recursos que hi estan en joc. Això reclama lideratges sòlids, recolzats en una adequada carrera professional, per tirar endavant amb eficiència les tasques encomanades.

La segona: l'escola concertada és un gran actiu del país, i no té el finançament públic que li correspon amb un criteri de justícia. Presta un servei de qualitat, aportant diversitat i fent possible la llibertat d'elecció de centre. Tot i això, ha hagut de patir una sospita d'irregularitat, alimentada per certs sectors socials i mediàtics, en el sentit de fer trampes amb el pagament de les famílies, voluntari però necessari, que en realitat complementa la insuficient aportació de l'administració. Si es donés a conèixer el preu real d'una plaça pública, es veuria reflectit amb claredat l'esforç que ha fet l'escola concertada, i les famílies dels seus alumnes, per oferir una educació de qualitat amb uns costos reduïts.

Possiblement, l'eficiència del sector privat en la prestació de serveis públics n'és l'explicació. Fóra bo que les autoritats del país fessin molta pedagogia per esvair els equívocs i malentesos sobre aquesta qüestió, i ajudessin a valorar la importància del treball de les fundacions i les cooperatives en el camp de l'ensenyament, que donen continuïtat a la tradició associativa i de lliure iniciativa pròpia de Catalunya. Igualment, caldria establir un calendari realista, vista la situació econòmica actual, per resoldre progressivament el tema de la inequitat en el finançament.